LA IMPORTÀNCIA DEL VINCLE EN ELS PROCESSOS D’APRENENTATGE

Aprendre és un acte relacional i ho és perquè els humans som éssers relacionals: quan naixem les nostres connexions neuronals no estan acabades. Es creen al llarg de la vida i és, a través dels vincles que establim des del nostre naixement, que el sistema emocional va prenent forma.

Resultat d'imatges de vincle mare fill

El sistema emocional s’estructura amb l’experiència del vincle: l’alegria és l’experiència de ‘estar vinculat’ i la tristesa és la ‘pèrdua de vinculació’.

Aprendre és també transformar la informació en coneixement a través de la nostra experiència.

Estem dissenyats per aprendre millor a través dels altres, que sols. Necessitem que les nostres persones de referència ens validin allò que fem i aprenem així, de manera més eficaç i més ràpida.

Per això, aprendre és més que utilitzar el nostre intel·lecte. Per fer-ho necessitem d’un equilibri entre el nostre sistema intel·lectual, emocional i relacional.

Aprendre comporta accions implícites com ara equivocar-nos, assumir riscos, acceptar responsabilitats, triar, prendre decisions.

Totes elles suposen un esforç i un risc perquè desconeixem a priori, si els èxits arribaran. Mentre aprenem, les persones ens podem sentir insegures, poc eficaces i potser frustrades. En aquests moments és fonamental comptar amb vincles segurs que ens donin suport per continuar, que ens donin confiança i seguretat. L’esforç és una feina que requereix molta energia i necessita ser acompanyat.

Us convidem a llegir aquest article que és el recull de diferents cites i pensaments de filòsofs i  investigadors que els separen molts segles de de distància, però que el seu contingut continua vigent.

 

 

Anuncis

CURS 19-20 EN MARXA!!!

El curs ja està en marxa, poc a poc anem agafant cadascú el nostre ritme, després de les primeres setmanes intenses per recuperar l’ordre, la calma…, la rutina!

Com cada curs, hi ha nous i vells reptes a assolir. Alguns, ara que som una mica més experimentats, se’ns faran planers i d’altres, potser nous, potser vells, seran costeruts, però tots ens faran créixer mentre ens esforcem i ens reportaran satisfaccions quan aconseguim l’objectiu.

A vegades necessitarem ajuda i la demanarem, o potser no! Sovint tenim creences ben arrelades que ens diuen que quan el repte és meu, ho haig de fer sol o sola. I fem créixer el nostre orgull i el “jo puc” mentre patim més del necessari en l’intent. Ens oblidem que no estem sols/es i que demanar la mà en un moment que ho necessito, no em treu cap mèrit al meu esforç.

No estem sols/es! Treballar amb altres persones, ja sigui individualment, en un grup petit, o més gran, ens proporciona moltes ocasions per entrenar-nos a conèixer-nos més, a conèixer més els altres, a saber millor en què puc donar-los la mà  i quan jo la necessitaré.

L’Escola és un grup social que anomenem Comunitat d’aprenentatge, perquè és un entorn on, tots els que en formem part, hi trobem infinites ocasions d’aprendre.

Tenim un curs acabat d’estrenar per viure’l i gaudir-lo.

L’Equip d’Orientació Psicopedagògica de Sadako també estem en marxa i us animem a viure i gaudir intensament aquest curs 19-20.

I A LES VANCANCES… QUÈ?

DES DEL BLOG DE L’EOP DESITGEM A TOTA LA COMUNITAT EDUCATIVA DE SADAKO MOLT BON ESTIU. PERÒ A LES VACANCES… QUÈ FEM?

EN AQUESTS MESOS D’ESTIU DISPOSAREM D’UNS MESOS QUE COMPARTIREM AMB LA FAMÍLIA I DE VEGADES ENS PREGUNTEM SI CAL QUE ELS NENS I NENES, NOIS I NOIES, FACIN DEURES… US CONVIDEM A VISITAR EL BLOG DE LA NATI BERGADÀ AMB UNA SÈRIE DE PROPOSTES PER PODER FER DURANT LES VACANCES D’ESTIU. ES TRACTA D’UNA COLLA D’ACTIVITATS EDUCATIVES QUE ENS AJUDEN A CRÉIXER I A GAUDIR PLEGATS, MÉS ENLLÀ DELS “DEURES” TRADICIONALMENT MÉS ESCOLARS.

ESPEREM QUE SIGUI DEL VOSTRE INTERÈS.

 

MOLT BON ESTIU!

FEM UN TE PER PARLAR DE…

l’Educació Emocional: “Educar sentint, educar amb sentit”

El passat 14 de maig van fer un te per parlar sobre les emocions i vam convidar a en Javi Castillo de l’equip de SEER, qui va conduir la conversa tocant diferents aspectes de les emocions a partir de les preguntes i els interessos dels assistents.

L’equip SEER venen a l’escola per a fer formació amb els alumnes de 1r ESO i formen als alumnes de 2n ESO per fer de mediadors.

A continuació intentarem sintetitzar les idees principals que van anar sortint, tenint en compte que no és fàcil poder compartir les sensacions i les vivències personals que es van crear en la tertúlia.

Vam començar la sessió amb un silenci inicial. Després d’una estona, el Javi va trencar els somriures incòmodes i ens va demanar que exposessim quines havien sigut les sensacions de la vivència. Van sortir paraules com: incomoditat, vergonya, nervi, tensió, expectació, sentit de l’humor, incertesa…

Aquestes paraules les va relacionar amb el triangle de la personalitat i va afegir que tothom té personalitat, ja que tothom sent i viu.

El Javi ens va fer qüestions molt reflexives com:

  • Quines emocions senten els fills/es durant el dia?
  • Generem espais de qualitat perquè puguin expressar les emocions?
  • Fem preguntes cap al que ha passat o cap al que sent? (t’has menjat l’entrepà?, has fet psico?…)

Ell apuntava que molts cops les expectatives que tenim cap als fills/es o alumnes ens inciten a fer-nos aquest tipus de qüestions i a reflexionar sobre la nostra praxis.

Els infants tenen tres necessitats bàsiques i imprescindibles que són: sentir-se reconegut, sentir-se segur i sentir-se estimat, així doncs, la nostra feina és generar els espais necessaris per complir amb les necessitats dels nostres infants.  

Amb els nens i nenes més petits (edat d’infantil) es comença a identificar les emocions bàsiques com ara l’alegria, la tristesa, la vergonya… a través de contes narratius i actius (jocs per parlar del que passa), amb dibuixos, a través del cos (t’has sentit com una abraçada?, o com un pessic?…), etc.

Tot i això, el Javi va remarcar una idea important: és difícil treballar l’educació emocional amb els nostres fills/es /alumnes si nosaltres no la tenim treballada, ja que són el reflex de les nostres emocions i s’emmirallen amb nosaltres. Però… què fem nosaltres amb les nostres emocions?

A la resposta a aquesta pregunta van sorgir respostes com: les ofeguem, les compartim, les mostrem…

La resposta del Javi va ser directa i contundent: si mostres les emocions, ells/elles les veuen o les senten, per tant, no serveix de res amagar-les, així doncs, el primer que hem de fer és treballar-nos nosaltres les nostres emocions.

Seguidament ens va demanar que expressessim de manera explícita la por que tenim, donat que som el filtre per on els fills i filles reben l’educació emocional i per aquesta raó cal treballar-nos-ho nosaltres.

En les diferents intervencions que van anar sorgint, vam veure que no sempre expressem les emocions bones i que hi ha emocions que les identifiquem com a dolentes i no les vivim de la mateixa manera, però és ben cert que les emocions positives són més fàcils de gestionar. Tot i això, el Javi ens va acabar dient que no hi ha emocions bones o dolentes, sinó la manera en què les expressem i el que fem amb l’emoció.

Totes les emocions porten informació. Si l’escoltem, la reconeixem, la legitimem, li donem valor i/o li donem espai és més fàcil què marxi, ja que les emocions no les podem escollir però porten implícita informació que necessitem saber per superar-les. Així doncs, normalitzar les situacions ens estanquen, ja que no ens permet gestionar situacions i per tant, hem de dir-los que hi ha emocions que no són normals i intentar trobar l’origen, parlar-ne i trobar moments per compartir-ho.

En les relacions entre germans es poden veure moltes emocions però no sempre són fàcils de gestionar i una de les intervencions anava adreçada a aquesta temàtica:

  • Quin és l’equilibri entre la responsabilitat i fer-lo partícip?

El Javi ens va dir que la gelosia gairebé sempre és dels germans o germanes grans cap als petits però a l’inrevés aquest gelosia és diferent, és de referent i admiració. Quan ens passa algun episodi de gelosia entre germans o germanes tendim a la sobreprotecció perquè volem evitar que passi i no deixem que ells i elles puguin viure emocions i gestionar-les, ja que no som nosaltres els qui decidim, són ells i elles qui viuen i senten.

Així doncs, l’equilibri rau en la manera en què ho gestionem, fer-lo partícip és dir-li: “ho fem junts i m’ajudes” i no derivar-li tota la responsabilitat a l’hora de fer qualsevol tasca.

Ens va fer la metàfora de la motxilla, en aquest ens deia que carreguem emocions i les posem a l’esquena i acaben pesant, però els infants han de poder portar la seva motxilla. Amb això ens volia fer veure que podem empatitzar amb ells però no hem de carregar les seves emocions, les han de viure ells i treballar-les.

  • Hem de posar normes?

Les normes són necessàries i importants donat que donen estructura, però perquè siguin significatives les han de posar ells. Pot ser en forma de compromís i que es signi, amb un llistat…

El més important de posar normes i límits és la comunicació i la seguretat amb què ho diem. Hi ha coses que nosaltres no podem escollir i per tant, ells i elles tampoc. El que sí que poden decidir és l’actitud amb la qual fan les accions. Per exemple, no poden decidir no llevar-se al matí per anar a l’escola, però sí que poden decidir amb quina actitud aniré cap a l’escola.

  • Com gestionar la frustració? Com acceptar el “no”? o perdre?

Primer hem d’entendre perquè té aquesta frustració, perquè no accepta el “no”, ja que la tolerància a la frustració és només la punta de l’iceberg. Hi ha indicadors que ens poden ajudar a entendre’ls per exemple, mossegar-se les ungles

Un recurs que podem utilitzar és posar-nos a nosaltres d’exemple: “això m’ha passat avui a mi i tinc ganes de plorar però demà ho tornaré a intentar”, donat que la nostra vivència els ajuda.

També els pot ajudar posar-se objectius més petits perquè gaudeixin del camí i del procès i no es centrin tant en el resultat.

D’altra banda, tal com ja apuntava abans el Javi, hem de saber dir que “no” sabent que molts cops aquest “no” implica sentiment de culpa però aquesta culpa es cura amb amor, és una altra manera de cuidar-nos a nosaltres mateixos i treballar-nos la nostra educació emocional que, tal com ens va anar dient el Javi en repetides ocasions, el nostre benestar emocional reverteix en el nostre entorn.

El Javi va ser molt taxatiu quan vam parlar sobre com descarregar aquesta frustració i ens va dir que la violència no és justificació en cap moment i per tant, el que hem de fer és parar-la i quan estiguin més calmats generar l’espai per parlar-ne. Tot i això, hem de tenir molt en compte la seva personalitat i no forçar que ens expliquin les coses.

Finalment, ens ha fet veure la importància de generar diferents vies d’exterioritzar les emocions i que no sempre cal que passin pels pares, ells mateixos han de trobar amb qui i com els va bé treballar les emocions. Ens va parlar de les bústies (escriure o dibuixar el que ens va passant i trobar un moment a la setmana per parlar-ne) i d’aquesta manera generar un espai de conversa i de comunicació familiar.

Ens quedem amb una reflexió final de tot el que va anar sortint: tots som aprenents de les emocions, no hi ha categories ni estatus, som pares i mares però seguim aprenent i els fils/es ens ensenyen coses a nosaltres també. El que ells i elles aprenen és que han d’estar bé per assumir totes les emocions que vinguin.

 

L’exigència del TDAH

El TDAH és un trastorn, que degut a diversos factors, ha estat centre de debat aquests últims anys.

Darrere de les diferents opinions i visions, ja fa un temps que comencen a sortir estudis que ens ajuden a conèixer millor el trastorn, saber com funciona, en quines àrees del cervell es localitza i sobretot, què podem fer per ajudar a les persones que el pateixen.

En aquest article que avui recomanem, es posen sobre la taula algunes qüestions que ja es coneixen amb certesa, gràcies en part a l’important paper que té la neurociència avui en dia, que avança ràpid i ens ajuda a conèixer millor el funcionament del cervell.

En aquest sentit, actualment podem saber que l’alteració en les funcions executives constitueix la part nuclear del trastorn, i que el context de l’infant esdevé crucial per determinar la seva evolució. Així doncs, cal plantejar intervencions en termes de prevenció i des d’una perspectiva multimodal, on entrin en acció tots els actors que envolten l’infant.

Esperem que gaudiu la lectura.

FEM UN TE PER PARLAR DE… “EDUCAR SENTINT, EDUCAR AMB SENTIT”

El proper dimarts, 14 de maig a  les 17h es durà a terme el Taller- Xerrada: Fem un te… per parlar de l’Educació Emocional: “Educar sentint, educar amb sentit”

En aquesta sessió hi haurà Javi Castillo especialista en el tema, que guiarà la xerrada, juntament amb persones de l’Equip d’Orientació Psicopedagògica.

Us podeu inscriure en aquest formulari on podreu fer-nos saber si hi ha algun aspecte dins de l’Educació emocional que us interessa en especial.

Per tal de facilitar que sigui una tertúlia on tothom pugui participar es farà un grup d’unes 20 persones (cada persona que vulgui assistir ha d’omplir un formulari, encara que siguin membres de la mateixa família), per rigorós ordre de devolució del formulari.  

Us enviarem un correu per confirmar-vos que en formeu part.

Esperem que aquesta proposta sigui del vostre agrat.

S’ACOSTA SANT JORDI: LLIBRES I EMOCIONS

Ja ha arribat la primavera i les pluges esperades. La diada de Sant Jordi s’acosta i celebrarem  els Jocs Florals, just tornant de Setmana Santa. En aquest context hem pensat que estaria bé compartir amb tothom que segueixi el blog de l’Equip d’Orientació el blog de la Nati Bergada. I ho fem perquè ens agrada molt a molts docents, ja que hi trobem una excel·lent selecció de recursos tant diversos, com interessants.

En aquesta ocasió, i pensant en la celebració propera del Dia del Llibre, volem compartir en especial una selecció de llibres per a treballar les emocions a l’escola, que, lògicament, també poden ser d’interès per a les famílies que vulguin tenir-les presents en l’educació dels seus fills i filles. En el blog de la Nati Bergada  també hi trobareu altres seleccions de llibres que giren al voltant de temes que també us poden interessar, com la mort, els valors

 

Desitgem que la nostra proposta us agradi, us sigui útil  i que gaudiu de la lectura!!!

 

Ensenyem-los a comunicar-se bé

Aquesta setmana us recomanem un article publicat al Diari Ara al mes de febrer, titulat “Ensenyem-los a comunicar-se bé”. Ens parla de la capacitat comunicativa en relació a les emocions, el lideratge, la imatge que projectem als altres, els ponts que es construeixen entre les persones. Molt interessant la visió que ens ofereix de la importància de treballar-ho des de ben petits, fins a l’adolescència, moment en el qual més necessitaran dominar aquesta capacitat.

Resultado de imagen de comunicación

FORTNITE I L’ADICCIÓ ALS VIDEOJOCS

Segons la Viquipèdia, l’addicció als videojocs és l’ànsia mai satisfeta de jugar amb videojocs. És un problema actual de la societat humana. Alguns dels trets que presenten les persones addictes als videojocs en la seva conducta són les següents:

  • Tolerància (la persona cada vegada passa més temps jugant).
  • Abstinència (malestar cada vegada que s’interromp el joc o es té      temps sense jugar).
  • Jugar per més temps del que es pretenia inicialment.
  • No poder deixar de jugar.
  • Invertir massa temps en qüestions relacionades amb els videojocs fins al punt en el qual s’arriba a interferir amb activitats quotidianes.
  • Deixar de fer altres coses importants per seguir jugant.

 

Us recomanem aquest article del diari ARA que ens sembla molt il.lustratiu sobre el tema.

COM PODEM ACOMPANYAR ELS NOSTRES FILLS I FILLES DAVANT LES PÈRDUES DE LA VIDA?

El passat dimarts 19 de febrer vam Fer un te… per parlar de com podem acompanyar als nostres fills i filles davant les pèrdues de la vida.

Vam conèixer la Sra Pons, especialista en acompanyar persones en els processos de dol  que va conduir la tertúlia tocant diferents punts sobre el tema de les pèrdues, seguint els interessos expressats amb antelació pels assistents.

Intentem resumir el que va anar sorgint, sabent que és especialment difícil transmetre amb fidelitat el que es va parlar i el clima de l’estona que vam poder compartir:

El títol de la tertúlia vol explicar que no només patim les pèrdues quan es refereixen a la mort d’algú, sinó totes les pèrdues de la vida.

Se sap que al llarg de la nostra vida en podem patir més de 250. I anem sempre amb la L de pràctiques, fins a la darrera pèrdua, que és la mort. Ens enfrontarem a aquesta darrera pèrdua depenent de com haguem anant vivint totes les altres.

Cada pèrdua és un dol que té diferents etapes, tres o cinc, depenent de diferents autors.

L’etapa inicial és de caos. És molt difícil en aquesta etapa estar en equilibri. Es pot patir angoixa, culpabilitat, ràbia, tristesa… i el shock emocional pot durar des de dies a mesos. En aquesta primera fase es viuen diferents emocions i es va endavant i enrere, no hi ha un procés lineal. Això es pot agreujar quan la pèrdua és de cop, sense cap mena d’anticipació.

I com podem ajudar els nostres fills i filles davant aquestes pèrdues?

Cal observar quina és la resposta dels nens/es, veure com van processant les informacions relacionades amb la pèrdua. El més important és que sentin que poden parlar amb llibertat amb nosaltres. El millor és deixar que expressin com vulguin el seu dolor, no hem de dir coses com “no ploris”, sinó, “si vols plorar, plora”…

Com adults hem de ser exemples del que els demanem davant del dolor. Per tant, si el que sentim ens fa plorar, ho hem de fer. Plorar junts pot ser una manera bona d’alliberar el dolor. Així mateix, si els demanem que ens expliquin com se senten…, nosaltres també els hem d’explicar com ens sentim.

Si veiem que els nostres fills/es estan més nerviosos, s’enrabien…, és bo proporcionar ocasions per deixar que surti la ràbia. Algunes idees poden ser proposar fer esport o exercici físic, picar un coixí…  Si no troben maneres de deixar sortir el malestar pot aparèixer l’ansietat, per això és important trobar una manera més física, concreta.

Comunicar a l’escola que el fill o filla està passant per un moment de pèrdua sol ser una bona idea. Potser els ajudarà a parlar del que senten, o simplement podran explicar el que els ha passat. Però si no volen parlar, no s’ha d’apretar, no els hem d’agobiar amb la preocupació de pare o de mare. Es pot anar preguntant de tant en tant, sense insistir. Ells explicaran quan menys ens ho esperem. Ens cal estar atents al moment que ells escullen per parlar, que ens pot agafar en una situació insòlita i que podem considerar la menys adequada, però que cal aprofitar!

Però, si passat un temps no parlen i veiem que estan malament pot anar bé explicar una pèrdua nostra, per fer-los còmplices. Quan se senten còmplices es poden anar obrint poc a poc.

Cal retornar-los confiança, dir-los que estem segurs que podran aconseguir superar la pèrdua i fer-los saber que en sortiran més grans i més forts. Podem recordar-los les seves fortaleses, que són forts en aspectes que en aquell moment s’obliden, parlar d’exemples concrets en ocasions ja viscudes.

Si no es passa el dol, allà es queda i es van acumulant els dols successius.

Estem a l’etapa final del dol quan arribem a poder dir AIXÒ ÉS EL QUE HI HA i HAIG DE VIURE AMB AIXÒ.

Els nens van molt més ràpids, si no es queden enganxats en cercles tancats de culpes. La culpa és molt verinosa, costa sortir-ne un cop hi entres.

Cal parlar de la mort amb els nens/es? Dir-los que un familiar proper està malalt i que no es pot recuperar i, per tant, morirà?

Hem de procurar que la mort no sigui un tabú. És bo aprofitar moments de la vida per anar preparant-los per a la mort. Hi ha moltes ocasions no tan properes com la d’un familiar malalt per parlar-ne. Quan fan preguntes se’ls ha de respondre tot, que no sentin que estem fugint. Sinó ells faran el mateix. Parlar-ne normalitza.

Si ens desconcerten amb una pregunta i no sabem quina resposta donar, podem respondre amb una altra pregunta, per exemple:

  • “A l’estiu encara hi serà l’avi?”
  • “Per què ho vols saber?”

Sovint ens sorprendrà que el que volen saber és molt més concret del que ens imaginem. Ens podrien respondre…

  • “És que és el meu aniversari…”

Per donar la notícia que algú morirà properament és recomanable, si es pot, anar donant informacions “disparos de aviso”, que seran com un coixí. Donar informacions amb opcions i possibilitats que els puguin servir per triar les que més els agradin.

Quan som més grans estem més enganxats a la vida, per això cal que anem parlant de la mort. És més fàcil viure el present i estar bé quan parlem amb naturalitat de la mort. Això ens pot fer més conscients del valor de fer un petó abans d’anar a dormir a les persones que estimem, encara que estiguem enfadats, ja que mai sabem què pot passar.

Els nens i nenes han d’assistir a les cerimònies de comiat, funerals…?

Cal anar-los preparant poc a poc i respectar el que volen. Sempre cal tenir un pla B per tal de donar llibertat de fer, sense forçar gens.

Quant de temps dura el dol? El dol no acaba mai, disminueix la quantitat de temps i la intensitat de la tristesa.

La pèrdua és com un riu i hem de deixar que passi. A vegades posem molts mecanismes per evitar que passi el procés, cal deixar fer el seu curs de manera natural.

No té molta importància saber en quina etapa estàs.

“Començo a no recordar la seva cara, la seva olor…”. Quan ja  no recordes la seva cara és que ja està dins teu, ja és amb tu.

Quan no penses amb la persona que ha mort et pots sentir una mica culpable, però això forma part del procés.

Quan estic passant un dol fer el que tinc ganes de fer, fluir amb el que va venint és una bona manera de viure’l.

Amb el temps la tristesa es converteix amb nostàlgia.

Puc ser feliç si em falta “tal persona”? Això pot fer sentir culpable. Pots tenir molts sentiments al mateix temps. Pots viure un dol i sentir-te trist/a, però també sentir-te feliç perquè tens una vida que t’hi fa sentir.

Cadascú viu el seu procés de dol. A vegades fer processos diferents amb la parella, anar desfasats, poden perjudicar la relació.

I a l’escola hem de parlar de la mort? És necessari parlar de les pèrdues a l’escola.

Veiem moltes pèrdues de separacions de pares, que afecten molt els infants, que són processos de dol molt importants per a nens i nenes, amb les mateixes fases, són les mateixes en qualsevol pèrdua.

És responsabilitat del sistema educatiu educar per aprendre a gestionar el patiment, la dimensió espiritual dels alumnes.

També cal ajudar/educar a poder plorar als nens (sexe masculí), que socialment està contemplat que han de ser “forts”.

Preparar per a les pèrdues és el millor regal per deixar als nostres fills.

En acabar la Sara ens va recomanar el llibre: El nen i la mort 

edf