HEM FET UN TE PER PARLAR DELS ABUSOS SEXUALS A LA INFÀNCIA

El curs 16-17 vam convidar a la Vicki Bernadet a venir a fer una xerrada sobre els abusos sexuals a la infància. En aquell moment vam pensar que per la rellevància del tema i l’interès que pot suscitar en un entorn educatiu escolar i familiar, valia la pena obrir-ho a tothom i no fer el format tertúlia, com ho és els Fem un te… en un grup de, més o menys, 20 persones. I ens vam sorprendre pel baix nombre de persones assistents, menys de vint, encara que la Vicki ens va dir que això era el normal. Aquest curs hem tornat a fer la proposta perquè el tema s’ho val i pensem que és necessari parlar-ne, però en format Fem un te, pensant que en un entorn més reduït segur que ompliríem el grup, com sol passar en la majoria de tertúlies proposades. Però no ha estat així, entre tots érem 13 persones, aquest cop, totes dones.

El que ens ha transmès la Vicki costa molt de resumir. Ha començat situant-nos en la pell de qui pateix abusos i ha intentat que connectéssim amb nosaltres mateixos en la vessant més personal, no tant amb la de la responsabilitat social, per poder comprendre l’abast de les vivències personals i la complexa problemàtica en la qual es troben.

Ens ha fet adonar que el problema més gran és que la majoria de les persones no tenim ni idea de les dades en relació a aquest problema. I, alhora, valorem el tema des de la distància, ja que quasi ningú pensa que és un problema que pugui tenir-lo en el seu entorn proper.

La realitat és ben diferent. Un 20% de la població pateix abusos abans dels 17 anys. I un 90% dels abusos es produeixen en un entorn proper de confiança o a la família.
La principal causa de la problemàtica és el silenci dels assetjats. Un 92% dels abusats callen. El motiu dels que els pateixen és perquè creuen que se senten més segurs callant que parlant, estan convençuts que si parlen hi tenen molt més a perdre. Tenen por que no se’ls creuran, que s’enfadaran amb ells, que si parlen no els estimaran… I, de fet, aquesta és la realitat que es troben els pocs que parlen, o els que parlen quan ja són grans.
Potser ens hem de preguntar… per què permetem que aquesta xacra social es mantingui?, què ho fa que l’assetjament sexual sigui encara un tema tabú?
Mentrestant ens fem les preguntes o bé mirem cap a una altra banda, els assetjadors segueixen utilitzant el seu poder sobre les víctimes perquè mantinguin el silenci amb els mateixos arguments que fan que els assetjats callin. I ho fan abusant d’una assimetria d’edat i/o amb coacció: engany, manipulació i amenaces.

No hi ha abusos grans o petits, ha dit la Vicki. L’Abús sexual és qualsevol actitud de tipus sexual d’una persona cap a un menor, amb o sense contacte físic. (Cal tenir present que està prohibit tenir relacions sexuals amb persones de menys de 16 anys). La vivència emocional de qui pateix abusos més la complexitat en sí de l’assetjament sexual a la infància determinarà la gravetat dels fets, més que el tipus d’abús.

“Què podem fer?”

Sembla que si poguéssim aconseguir que no se silenciés cap abús estaríem en el camí, però ara per ara això no és gens fàcil. De manera que el més recomanable és fer prevenció des de la família i des de l’escola, educant en la confiança, però també prenent consciència de com ho fem, de quins missatges transmetem oralment i amb la nostra manera de fer. Cal que siguem molt coherents! Dependrà molt dels missatges en sí i com es transmeten que es crearà un clima propici a tenir nens i nenes vulnerables, o bé, confiats, que saben dir “no” quan els demanen alguna cosa que no els agrada (encara que sigui una persona propera, coneguda, qui intenti fer-li xantatge emocional…).

Els nostres nens i nenes haurien de saber quins són els seus drets, (Declaració universal dels Drets dels Infants, 1991 a Espanya). Els pares i educadors els hi hauríem de fer saber. En especial, en el tema de l’assetjament sexual, el dret a la intimitat i al respecte per al seu cos. Podem començar per això! Parlar i fer saber tots els nens i nenes quins són els Drets dels Infants (Aquest document us pot ser útil).

No haguéssim acabat de parlar perquè de cada pregunta i de cada resposta en sortien moltes idees per tenir-les presents. Es notava que volíem absorbir-les, no tornar a oblidar-les com si no anés amb nosaltres. Per acabar, algunes idees més, de caire preventiu:

  • Si un nen/a fa algun canvi radical amb alguna activitat… que fins al moment li agradava, estar present i preguntar què passa, acompanyar, dir-li que vols entendre per què hi ha hagut el canvi. Mai minimitzar un canvi radical d’actitud que dura en el temps. Mai esperar, “a veure si li passa”.
  • No intentar fer prevenció des de l’educació en la por. La por sol ser nostra, cal transmetre confiança. Escoltar i respectar allò que expressa i fa patir al nostre fill/a, encara que sigui en relació a algú proper. No minimitzar i fer callar.
  • Parlar amb els nens/es sobre el tema assegurant que estan connectats. Evitar una “xerrada” artificial. Parlar des de la perspectiva de l’error, tots en cometem d’errors, mai des de la del poder. I quan ens equivoquem el millor és parlar-ne, donar confiança perquè això passi.
  • Tenir temps de parlar lliurement de tot el que es vulgui, sense tabús, de manera sistemàtica, és una bona manera de fer prevenció. Evitar fer valoracions i judicis.
  • “No tenir secrets”. Parlar amb els infants del tipus de secrets, els que fan bé i els que fan anar malament, es poden tenir secrets amb data de caducitat, sinó ja no són secrets, són un problema.
  • Educar la confiança!

Acabem la tertúlia amb un sentiment de molta més consciència personal, i alhora ens aclapara el pes de la responsabilitat per la complexitat del tema. Els abusos en la infància encara és un tema que es tapa i d’aquesta manera es permet.

Hem gaudit del saber de la Vicki i valorem la feinada que fa a la Fundació que porta el seu nom.

Si voleu saber més sobre el tema, sobre el que fan, o voleu veure recursos de tipus divers, visiteu la seva pàgina web Fundació Vicki Bernadet.

Anuncis

“O ESTÀS EN EL CREAR O EN EL DESTRUIR, NO HI HA TERME MIG”

La Contra de la Vanguàrdia ens proporciona sovint entrevistes a persones interessants que ens aporten idees des de punts de vista diferents i ens obren camins a espais poc coneguts per la majoria. Això passa amb la que li van fer al Doctor Karmelo Bizkarra, especialista en medicina higienista, el dia 13 de setembre del 2018. 

Exposa les seves idees entorn la malaltia i la salut, el significat que li atribueix a cada estat i com hem d’aprendre a comprendre en nosaltres mateixos el que ens diu el nostre cos per arribar a viure en harmonia. Diu que podem ser pacients o actors en relació a la nostra vida, però que no existeix el terme mig.

Ens parla des de la seva experiència personal i professional, amb afirmacions ben contundents com la del títol de l’entrevista: “O estàs en el crear o estàs en el destruir, no hi ha terme mig”

Creiem que la lectura d’aquesta Contra no us deixarà indiferents i que pot donar per parlar i debatre una bona estona.

Esperem que us agradi!

FEM UN TE… PER PARLAR DELS ABUSOS SEXUALS A LA INFÀNCIA

El proper dilluns, 3 de desembre a  les 17h es durà a terme la Tertúlia Taller: Fem un te… per parlar dels abusos sexuals a la infància.

En aquesta sessió hi haurà la Vicki Bernadet especialista en el tema, que guiarà la xerrada, juntament amb persones de l’Equip d’Orientació Psicopedagògica.

Us podeu inscriure en aquest  FORMULARI i també hi podreu anotar el que us interessaria tractar sobre el tema plantejat, dubtes, preguntes… , que ens servirà per preparar la tertúlia.

Per tal de facilitar que sigui una tertúlia on tothom pugui participar es farà un grup de 15-20 persones (cada persona que vulgui assistir ha d’omplir un formulari, encara que siguin membres de la mateixa família), per rigorós ordre de devolució del formulari.  

Us enviarem un correu per confirmar-vos que en formeu part.

Esperem que aquesta proposta sigui del vostre agrat.

EQUIP D’ORIENTACIÓ PSICOPEDAGÒGICA

Com parlar de la mort amb els infants

Parlar de la mort de familiars o persones properes no és fàcil, i menys amb els més petits de la casa. Transmetre aquestes realitats a les criatures pot resultar molt complicat si no es tracta des de l’emoció i la sinceritat.mort_canalla

En l’article que compartim aquesta setmana del diari ARA (Criatures), Àngels Ponce, experta en teràpia familiar i dol, ens ofereix una sèrie de consells sobre com abordar aquest tema, com dirigir-te als infants i com trencar amb els tabús de la mort.

 

 

L’ AFÀSIA:“No saps el que em costa escriure això”

E727D32D-2B30-4439-86B8-9DFEEAEADE9CDe l’afàsia no en parla ningú, perquè els qui la pateixen tenen problemes de llenguatge i, doncs, no en poden parlar.

Aquest fet és el que ha encoratjat a l’Olivia Rueda (Barcelona, 1968) a escriure un llibre que explica com és la vida després d’haver perdut la capacitat de parlar i d’escriure. Ella era realitzadora de televisió quan va tenir un ictus i va quedar afàsica.

L’afàsia és una malaltia molt dura perquè els afàsics es van tancant en si mateixos. No  els hi fa mal res, però no es poden explicar.

Les persones que han patit un ictus i en conseqüència queden afàsics, han de lluitar amb la societat i sobretot amb elles mateixes per reconeixer i ser conscients de les noves limitacions en un mateix. És una lluita eterna molt dura de pair i difícil de comprendre.

L’Olivia va haver de tornar a aprendre a parlar i a escriure i ha hagut de fer molts anys de reeducació. Ella ha volgut explicar la seva experiència en el llibre No sabes lo que me cuesta escribir esto, publicat per Blackie. Explica d’una manera molt emotiva i alhora molt clara com funciona el cervell d’un afàsic responent preguntes com ara: Com funciona el meu cervell? Ella ho relata així: “Vosaltres, quan parleu, aneu d’una idea a l’altra, d’A a B i de B a C, per autopistes. Jo no tinc autopistes, tinc una carretera nacional, o local, i a més és de nit i plou i pel camí hi ha pedres i un tsunami i un terratrèmol. I al final de tot això arribo a la idea B. A la C no hi arribo mai.”

Us recomanem aquesta lectura i també us animem a escoltar aquesta xerrada on l’Olivia Rueda explica com és la vida després d’haver perdut la capacitat de parlar i d’escriure.

EM DIC JOAN I CREC QUE SÓC DOLENT

Hi ha pares i mares amb fills i filles que no són fàcils i és aquest fet el que ha motivat a l’autora Agnès Brossa a escriure el llibre “Em dic Joan i crec que sóc dolent”, per ajudar a no caure en el parany d’etiquetar-los com a “nens dolents”.  Així doncs, el llibre ofereix pautes educatives específiques per aquelles dificultats d’aprenentatge o de conducta que preocupa als pares i mares.

En la sinopsi del llibre, l’autora s’ajuda de l’explicació de diferents casos per parlar de les diverses dificultats i com podem ajudar-los a créixer:

“En Joan, de set anys, no s’està mai quiet, es distreu i no para atenció. L’Alèxia té cinc anys i no se li pot dur la contrària perquè sempre està enfadada. En Miquel, de quatre anys, és tossut i té una fixació amb el color vermell; si ha de pujar en un cotxe d’un altre color fa una rebequeria. La Laura, intel·ligent i sociable, fa segon de primària i encara li costa molt de llegir.”

L’autora anima mares, pares i mestres a no ignorar les dificultats que presenten alguns infants, que no avancen adequadament en el llenguatge, que tenen por, que no saben dormir sols, que no volen separar-se dels pares… i els ofereix pautes educatives específiques per ajudar-los a madurar en tots els sentits.

En el llibre es troba separat per casos i cadascun tracta una dificultat diferent i hem pensat que podria ser útil per aquelles famílies que tinguin dubtes o dificultats per entendre als seus fills. Per aquesta raó us presentem l’índex del llibre i pugueu veure si us és d’interès:

Els meus fills em cauen béEm_dic_Joan.small

Em dic Joan i crec que sóc dolent

L’Alèxia… petita sergenta d’artilleria

En Miquel ho vol tot de color vermell

En Frederic, tot un negociant

A l’Olívia se li ha mort el pare

La Laura llegeix malament

En Marc, al llit dels pares

L’Anna només menja aliments triturats

Em dic Roc i em diuen que sóc massa poruc

La Mar sempre vol la mama

Provem d’entedre’ls, només així els podrem ajudar

En addició, en el següent enllaç podreu gaudir d’una entrevista que va fer l’Agnès en el programa de ràdio l’ofici d’educar on fa un tastet del llibre.

Per què no hem d’obligar a menjar un infant?

Ja fa temps que des de l’àmbit de l’educació es planteja la validesa de pràctiques fins fa molt poc ampliament acceptades. Una d’elles, és com l’adult gestiona l’alimentació d’un infant, concretament en el moment de menjar. Tots ens hem trobat en la situació d’un infant que no vol menjar, ja sigui perquè no té gana, perquè no li agrada el menjar, no es troba bé, i un llarg etcètera. I què hem de fer?

És en aquest punt, que l’article que us recomanem avui, aprofundeix sobre quines són les pràctiques adequades i quines hem de deixar enrere, centrant-se especialment en les conseqüències de l’actitud de l’adult en aquesta situació. L’article justifica com d’important és ser conscient del paper que juga l’adult, i la trascendència que implica en el creixement personal de l’infant. És clar que l’alimentació és un hàbit essencial per créixer i viure bé, i per tant cal cuidar-lo des del primer moment.

Així doncs, tant a l’escola com a casa, tot i ser contextos diferents, cal replantejar certes pràctiques, que ara ja si, coneixem que no són recomanables, per, a poc a poc, substituir-les per d’altres més adequades.

ARTICLE

Bona lectura.

Comunicació i adolescència

imatge-adolescentsPer als pares d’un adolescent, afrontar la seva adolescència significa principalment entendre el moment vital de canvi en què es troben tots plegats, pares i fills. ës fonamental que  la convivència entre l’adolescent i la seva família es nodreix d’afecte, d’una atmósfera de sinceritat, de franquesa, d’obertura que permeti establir ponts i lligams de confiança. Com a pares convé preservar el respecte mutu, la dignitat i l’afecte, més enllà de les dificultats que van sorgint.

La relació pares-fill es van construint dia a dia amb l’activitat quotidiana, els progenitors tenen la responsabilitat de cuidar el fill i han d’exercir-la amb autoritat i afecte alhora.

Una família acostumada a transmetre amb claredat les normes i els valors té molt guanyat. Que els pares puguin respectar un marge de llibertat prudent i la possibilitat que el fill es pugui equivocar és un repte difícil però necessari perquè el jove aprengui sobre la vida i en tregui les seves pròpies conclusions.

Una bona trobada adolescent-pares es produeix quan els pares poden adoptar una sèrie d’actituds favorables d’acompanyament, que poden anar des de la comprensió fins a la fermesa. Una estona on la discussió doni pas a poder contraposar amb situacions o que sí funcionen, que es puguin valorar positivament, que l’actitud de respecte davant les opinions d’uns i altres mai no es perdi. Cal estar atents a la possibilitat de trobar un espai de comunicació, els joves poden donar indicis de voler-ho fer, sense forçar situacions.

Aquestes són només algunes de les idees sobre les que us convidem a reflexionar a partir de la lectura d’aquest article publicat per la FAPAC

AMB QUINA LUPA ET MIRES ELS TEUS FILLS?

Raquel Font és llicenciada en Educació Física i Doctora en Pedagogia per la Universitat de Barcelona. I és l’autora de l’article que us proposem en aquesta ocasió des del Blog de l’Equip d’Orientació Psicopedagògica. Aquest article del diari ARA (Criatures) parla de la visió de la vida que tenen els infants, de l’acceptació, de l’autoconcepte, de l’autoestima…i…de com els pares i mares, en primer terme, i la resta de referents adults, en segon terme, hi tenen un paper rellevant. Sempre respectant els espais, sempre en positiu. Esperem que ens ajudi a utilitzar una lupa encertada.

 lupa

UN MÓN DE POSSIBILITATS

Encarar el curs amb l’objectiu de cercar el benestar en el nostre dia a dia inclou tenir molt present el concepte d’estrès crònic per tal de procurar evitar-lo. El passat 3 de setembre es publicava en el blog sobre neurociència aplicada a l’educació, Escuela con cerebro, un article del Jesús C. Guillén titulat Estrés en la educación. En aquest article l’autor parla de les repercussions de l’estrès crònic en la població general, i en concret, sobre infants, adolescents i mestres.   Descriu la resposta fisiològica en el cervell i sobre l’organisme en general, exposa els resultats dels darrers estudis sobre característiques de les situacions generadores d’estrès dins i fora del marc escolar, apuntant les implicacions educatives de l’estrès crònic. Així mateix aporta estratègies per a combatre’l i per fer-nos més resilients a la seva influència. Introdueix també el concepte de mentalitat de creixement que té a veure amb les expectatives de l’alumne/a sobre el seu rendiment i com influeixen de forma significativa en el seu aprenentatge.

Potser la lectura de l’article ens fa prendre consciència sobre els perjudicis de l’estrès crònic i ens disposa a adoptar-ne noves mesures. L’article del Jordi Canelles aparegut al Diari de l’educació al febrer de 2016 titulat Subjuntiu ens fa una reflexió força interessant sobre la possibilitat de canvi fent una analogia amb aquest mode verbal.

Amb l’actitud en subjuntiu, us convidem a llegir l’article Cuidarse con H-alma  del Dr. José Luís Bimbela aparegut al setembre de 2015 a la revista Convives núm. 11, dedicada al benestar docent i la convivència. L’autor ens convida a reflexionar sobre la cura personal amb un toc poètic.

Resultado de imagen de imagen manos plantando semillas sin derechos de autorEsperem que puguin servir de llavor.