Per què no hem d’obligar a menjar un infant?

Ja fa temps que des de l’àmbit de l’educació es planteja la validesa de pràctiques fins fa molt poc ampliament acceptades. Una d’elles, és com l’adult gestiona l’alimentació d’un infant, concretament en el moment de menjar. Tots ens hem trobat en la situació d’un infant que no vol menjar, ja sigui perquè no té gana, perquè no li agrada el menjar, no es troba bé, i un llarg etcètera. I què hem de fer?

És en aquest punt, que l’article que us recomanem avui, aprofundeix sobre quines són les pràctiques adequades i quines hem de deixar enrere, centrant-se especialment en les conseqüències de l’actitud de l’adult en aquesta situació. L’article justifica com d’important és ser conscient del paper que juga l’adult, i la trascendència que implica en el creixement personal de l’infant. És clar que l’alimentació és un hàbit essencial per créixer i viure bé, i per tant cal cuidar-lo des del primer moment.

Així doncs, tant a l’escola com a casa, tot i ser contextos diferents, cal replantejar certes pràctiques, que ara ja si, coneixem que no són recomanables, per, a poc a poc, substituir-les per d’altres més adequades.

ARTICLE

Bona lectura.

Comunicació i adolescència

Per als pares d’un adolescent, afrontar la seva adolescència significa principalment entendre el moment vital de canvi en què es troben tots plegats, pares i fills. ës fonamental que  la convivència entre l’adolescent i la seva família es nodreix d’afecte, d’una atmósfera de sinceritat, de franquesa, d’obertura que permeti establir ponts i lligams de confiança. Com a pares convé preservar el respecte mutu, la dignitat i l’afecte, més enllà de les dificultats que van sorgint.

La relació pares-fill es van construint dia a dia amb l’activitat quotidiana, els progenitors tenen la responsabilitat de cuidar el fill i han d’exercir-la amb autoritat i afecte alhora.

Una família acostumada a transmetre amb claredat les normes i els valors té molt guanyat. Que els pares puguin respectar un marge de llibertat prudent i la possibilitat que el fill es pugui equivocar és un repte difícil però necessari perquè el jove aprengui sobre la vida i en tregui les seves pròpies conclusions.

Una bona trobada adolescent-pares es produeix quan els pares poden adoptar una sèrie d’actituds favorables d’acompanyament, que poden anar des de la comprensió fins a la fermesa. Una estona on la discussió doni pas a poder contraposar amb situacions o que sí funcionen, que es puguin valorar positivament, que l’actitud de respecte davant les opinions d’uns i altres mai no es perdi. Cal estar atents a la possibilitat de trobar un espai de comunicació, els joves poden donar indicis de voler-ho fer, sense forçar situacions.

Aquestes són només algunes de les idees sobre les que us convidem a reflexionar a partir de la lectura d’aquest article publicat per la FAPAC

AMB QUINA LUPA ET MIRES ELS TEUS FILLS?

Raquel Font és llicenciada en Educació Física i Doctora en Pedagogia per la Universitat de Barcelona. I és l’autora de l’article que us proposem en aquesta ocasió des del Blog de l’Equip d’Orientació Psicopedagògica. Aquest article del diari ARA (Criatures) parla de la visió de la vida que tenen els infants, de l’acceptació, de l’autoconcepte, de l’autoestima…i…de com els pares i mares, en primer terme, i la resta de referents adults, en segon terme, hi tenen un paper rellevant. Sempre respectant els espais, sempre en positiu. Esperem que ens ajudi a utilitzar una lupa encertada.