De l’afàsia no en parla ningú, perquè els qui la pateixen tenen problemes de llenguatge i, doncs, no en poden parlar.
Aquest fet és el que ha encoratjat a l’Olivia Rueda (Barcelona, 1968) a escriure un llibre que explica com és la vida després d’haver perdut la capacitat de parlar i d’escriure. Ella era realitzadora de televisió quan va tenir un ictus i va quedar afàsica.
L’afàsia és una malaltia molt dura perquè els afàsics es van tancant en si mateixos. No els hi fa mal res, però no es poden explicar.
Les persones que han patit un ictus i en conseqüència queden afàsics, han de lluitar amb la societat i sobretot amb elles mateixes per reconeixer i ser conscients de les noves limitacions en un mateix. És una lluita eterna molt dura de pair i difícil de comprendre.
L’Olivia va haver de tornar a aprendre a parlar i a escriure i ha hagut de fer molts anys de reeducació. Ella ha volgut explicar la seva experiència en el llibre No sabes lo que me cuesta escribir esto, publicat per Blackie. Explica d’una manera molt emotiva i alhora molt clara com funciona el cervell d’un afàsic responent preguntes com ara: Com funciona el meu cervell? Ella ho relata així: “Vosaltres, quan parleu, aneu d’una idea a l’altra, d’A a B i de B a C, per autopistes. Jo no tinc autopistes, tinc una carretera nacional, o local, i a més és de nit i plou i pel camí hi ha pedres i un tsunami i un terratrèmol. I al final de tot això arribo a la idea B. A la C no hi arribo mai.”
Us recomanem aquesta lectura i també us animem a escoltar aquesta xerrada on l’Olivia Rueda explica com és la vida després d’haver perdut la capacitat de parlar i d’escriure.
Orientació Sadako 