COM PODEM ACOMPANYAR ELS NOSTRES FILLS I FILLES DAVANT LES PÈRDUES DE LA VIDA?

El passat dimarts 19 de febrer vam Fer un te… per parlar de com podem acompanyar als nostres fills i filles davant les pèrdues de la vida.

Vam conèixer la Sra Pons, especialista en acompanyar persones en els processos de dol  que va conduir la tertúlia tocant diferents punts sobre el tema de les pèrdues, seguint els interessos expressats amb antelació pels assistents.

Intentem resumir el que va anar sorgint, sabent que és especialment difícil transmetre amb fidelitat el que es va parlar i el clima de l’estona que vam poder compartir:

El títol de la tertúlia vol explicar que no només patim les pèrdues quan es refereixen a la mort d’algú, sinó totes les pèrdues de la vida.

Se sap que al llarg de la nostra vida en podem patir més de 250. I anem sempre amb la L de pràctiques, fins a la darrera pèrdua, que és la mort. Ens enfrontarem a aquesta darrera pèrdua depenent de com haguem anant vivint totes les altres.

Cada pèrdua és un dol que té diferents etapes, tres o cinc, depenent de diferents autors.

L’etapa inicial és de caos. És molt difícil en aquesta etapa estar en equilibri. Es pot patir angoixa, culpabilitat, ràbia, tristesa… i el shock emocional pot durar des de dies a mesos. En aquesta primera fase es viuen diferents emocions i es va endavant i enrere, no hi ha un procés lineal. Això es pot agreujar quan la pèrdua és de cop, sense cap mena d’anticipació.

I com podem ajudar els nostres fills i filles davant aquestes pèrdues?

Cal observar quina és la resposta dels nens/es, veure com van processant les informacions relacionades amb la pèrdua. El més important és que sentin que poden parlar amb llibertat amb nosaltres. El millor és deixar que expressin com vulguin el seu dolor, no hem de dir coses com “no ploris”, sinó, “si vols plorar, plora”…

Com adults hem de ser exemples del que els demanem davant del dolor. Per tant, si el que sentim ens fa plorar, ho hem de fer. Plorar junts pot ser una manera bona d’alliberar el dolor. Així mateix, si els demanem que ens expliquin com se senten…, nosaltres també els hem d’explicar com ens sentim.

Si veiem que els nostres fills/es estan més nerviosos, s’enrabien…, és bo proporcionar ocasions per deixar que surti la ràbia. Algunes idees poden ser proposar fer esport o exercici físic, picar un coixí…  Si no troben maneres de deixar sortir el malestar pot aparèixer l’ansietat, per això és important trobar una manera més física, concreta.

Comunicar a l’escola que el fill o filla està passant per un moment de pèrdua sol ser una bona idea. Potser els ajudarà a parlar del que senten, o simplement podran explicar el que els ha passat. Però si no volen parlar, no s’ha d’apretar, no els hem d’agobiar amb la preocupació de pare o de mare. Es pot anar preguntant de tant en tant, sense insistir. Ells explicaran quan menys ens ho esperem. Ens cal estar atents al moment que ells escullen per parlar, que ens pot agafar en una situació insòlita i que podem considerar la menys adequada, però que cal aprofitar!

Però, si passat un temps no parlen i veiem que estan malament pot anar bé explicar una pèrdua nostra, per fer-los còmplices. Quan se senten còmplices es poden anar obrint poc a poc.

Cal retornar-los confiança, dir-los que estem segurs que podran aconseguir superar la pèrdua i fer-los saber que en sortiran més grans i més forts. Podem recordar-los les seves fortaleses, que són forts en aspectes que en aquell moment s’obliden, parlar d’exemples concrets en ocasions ja viscudes.

Si no es passa el dol, allà es queda i es van acumulant els dols successius.

Estem a l’etapa final del dol quan arribem a poder dir AIXÒ ÉS EL QUE HI HA i HAIG DE VIURE AMB AIXÒ.

Els nens van molt més ràpids, si no es queden enganxats en cercles tancats de culpes. La culpa és molt verinosa, costa sortir-ne un cop hi entres.

Cal parlar de la mort amb els nens/es? Dir-los que un familiar proper està malalt i que no es pot recuperar i, per tant, morirà?

Hem de procurar que la mort no sigui un tabú. És bo aprofitar moments de la vida per anar preparant-los per a la mort. Hi ha moltes ocasions no tan properes com la d’un familiar malalt per parlar-ne. Quan fan preguntes se’ls ha de respondre tot, que no sentin que estem fugint. Sinó ells faran el mateix. Parlar-ne normalitza.

Si ens desconcerten amb una pregunta i no sabem quina resposta donar, podem respondre amb una altra pregunta, per exemple:

  • “A l’estiu encara hi serà l’avi?”
  • “Per què ho vols saber?”

Sovint ens sorprendrà que el que volen saber és molt més concret del que ens imaginem. Ens podrien respondre…

  • “És que és el meu aniversari…”

Per donar la notícia que algú morirà properament és recomanable, si es pot, anar donant informacions “disparos de aviso”, que seran com un coixí. Donar informacions amb opcions i possibilitats que els puguin servir per triar les que més els agradin.

Quan som més grans estem més enganxats a la vida, per això cal que anem parlant de la mort. És més fàcil viure el present i estar bé quan parlem amb naturalitat de la mort. Això ens pot fer més conscients del valor de fer un petó abans d’anar a dormir a les persones que estimem, encara que estiguem enfadats, ja que mai sabem què pot passar.

Els nens i nenes han d’assistir a les cerimònies de comiat, funerals…?

Cal anar-los preparant poc a poc i respectar el que volen. Sempre cal tenir un pla B per tal de donar llibertat de fer, sense forçar gens.

Quant de temps dura el dol? El dol no acaba mai, disminueix la quantitat de temps i la intensitat de la tristesa.

La pèrdua és com un riu i hem de deixar que passi. A vegades posem molts mecanismes per evitar que passi el procés, cal deixar fer el seu curs de manera natural.

No té molta importància saber en quina etapa estàs.

“Començo a no recordar la seva cara, la seva olor…”. Quan ja  no recordes la seva cara és que ja està dins teu, ja és amb tu.

Quan no penses amb la persona que ha mort et pots sentir una mica culpable, però això forma part del procés.

Quan estic passant un dol fer el que tinc ganes de fer, fluir amb el que va venint és una bona manera de viure’l.

Amb el temps la tristesa es converteix amb nostàlgia.

Puc ser feliç si em falta “tal persona”? Això pot fer sentir culpable. Pots tenir molts sentiments al mateix temps. Pots viure un dol i sentir-te trist/a, però també sentir-te feliç perquè tens una vida que t’hi fa sentir.

Cadascú viu el seu procés de dol. A vegades fer processos diferents amb la parella, anar desfasats, poden perjudicar la relació.

I a l’escola hem de parlar de la mort? És necessari parlar de les pèrdues a l’escola.

Veiem moltes pèrdues de separacions de pares, que afecten molt els infants, que són processos de dol molt importants per a nens i nenes, amb les mateixes fases, són les mateixes en qualsevol pèrdua.

És responsabilitat del sistema educatiu educar per aprendre a gestionar el patiment, la dimensió espiritual dels alumnes.

També cal ajudar/educar a poder plorar als nens (sexe masculí), que socialment està contemplat que han de ser “forts”.

Preparar per a les pèrdues és el millor regal per deixar als nostres fills.

En acabar la Sara ens va recomanar el llibre: El nen i la mort 

edf

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s