HEM FET UN TE PER PARLAR DE COM TRACTAR ELS NOSTRES FILLS-ES QUAN LA SEVA CONDUCTA ENS POSA A PROVA

El passat dimecres un grup força nombrós de mares i pares, vam compartir un parell d’hores amb el Mario Izcovich, psicòleg especialista en temes de conducta, per parlar de com ens ho podem fer davant les conductes dels nostres fills i filles quan ens porten al límit.

Intentarem reflectir de manera resumida les idees més rellevants que van sorgir.

No hi ha receptes, tots hi estem d’acord, però alhora, som conscients que tenim la responsabilitat d’educar els nostres fills i filles.

Ens hem de situar en el context actual. Estem vivinit en la incertesa amb el que això representa per a societat actual i, a més, l’autoritat parental no ve donada, sinó que els educadors ens l’hem de guanyar. Per altra banda els nens i nenes ens demanen certeses, un cert ordre, trobar seguretat en els adults educadors.

Per tot plegat, podem constatar que educar els nostres fills i filles no és fàcil. Trobar l’equilibri entre guanyar-nos la seva confiança i proximitat i, alhora, convertir-nos en uns referents que implanten els límits necessaris, en una societat en canvi constant fa que, com educadors necessitem dedicar els nostres esforços a construir, almenys en el nostre entorn proper (família, aula), una manera de funcionar que ens doni a cadascuna de les persones que configurem el sistema millors resultats, en base als objectius que ens haguem proposat.

Com adults i educadors cal prendre consciència de:

  • Quines són les expectatives que tenim posades en els nostres fills/es.
  • Quin valors volem educar, on posarem la nostra energia.
  • Quin és el nivell de protecció que els donem, esperem que existeixi el desig, que hi hagi la necessitat…? La sobreprotecció genera nens i nenes bulímics.
  • Per quins processos evolutius estan passant, especialment en el moment dels canvis cap a l’adolescència. Necessiten construir la seva identitat i ho han de fer distingint-se dels altres, del pare i la mare, en especial. En aquest procés passen el dol pel cos infantil, per la infància i pel vincle amb el pare i la mare.

I cal posar límits, com un acte d’amor, per a donar-los un referent. Sabem que sovint suposen una frustració i una pèrdua i que marquen una relació assimètrica. Amb la nostra manera de fer també hem de donar valor a la paraula i l’acte.

Consideracions sobre els límits:

  • Ser clars, concisos i breus.
  • Adequats a l’edat.
  • Formulats sense dubtes.
  • Evitar les diferències a la parella quan es posen límits.
  • Hi ha d’haver coherència entre els pares quan s’estableixen els límits.
  • Cal complir els límits i no canviar-los, per això cal ser realista quan els formulem.

Estem d’acord en que és difícil implantar límits, però cal fer l’esforç per esdevenir referents i guanyar-nos l’autoritat. Els adults educadors tenim la potestat per decidir quins seran, els nens i nenes els podran fer servir per enfrontar-se amb nosaltres, perquè, a vegades, necessiten fer-ho. No complir els límits que posem ha de tenir conseqüències educatives.

Quan notem que repetim molt el mateix per aconseguir fer complir els límits o per seguir les pautes que considerem que cal seguir, o bé notem que cridem molt…, tenim un problema!!! Cal parar i pensar  on volem gastar energia i on no. Voler fer-ho tot bé genera molta impotència. Els nostres nens i nenes amb la seva conducta ens estan demanant que siguem els seus referents, ens estan demanant certeses i seguretat.

Algunes recomanacions:

  • Cultivar l’art de la conversa, evitar els interrogatoris…
  • Dedicar temps: llegir contes junts, fer trobades periòdiques a casa o a fora…
  • Respectar i fer-se respectar. (Aprendran més del que fem que del que diem).
  • Transmetre sentiments positius (abraçades, petons, mostrar afecte…) Fomentar la confiança.
  • Valorar el positiu, acceptar cert negativisme. (“La prova del cotó”: veure el que fan a fora de casa, la seva conducta pot ser més que correcta…)
  • Practicar l’escolta activa: la principal virtut de l’adult educador és estar atent, ESCOLTAR!!!

I per acabar, no hem d’oblidar-nos de nosaltres!

Els fills i filles un dia seran grans, si els volem ajudar a desenvolupar-se i aprendre a ser adults sans és important pensar en nosaltres. No oblidem quin és el nostre projecte personal. Fer-ho és bo per a nosaltres, però encara més per educar els nostres nens i nenes. Per a ells veure un pare o mare que té un projecte personal fa que el visqui com un bon model i un bon referent.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s