HEM FET UN TE PER PARLAR DE PAUTES DE CRIANÇA

El passat dimarts 26 d’abril vam gaudir d’un Fem un te per parlar de pautes de criança amb famílies d’infants de 0 a 5 anys. Va guiar la tertúlia, la Laia Villalta, metgessa psiquiatra de la infància i adolescència, Unitat 0-5, Àrea de Salud Mental Hospital Sant Joan de Déu.

Vam poder fer un bon intercanvi d’idees i de maners de fer basades en les pròpies experiències. Deixem aquí algunes de les idees que van sorgir i que vam compartir…

La parentalitat és intrínseca de cada pare, mare amb cada fill o filla.

La parentalitat positiva

No hi ha una manera de fer-ho bé sempre i que la parentalitat sigui positiva sempre. Allò que no fem bé, o que pensem que no fem bé, també hi ha de ser.

És molt important que hi hagi coparentalitat, ser un equip, d’aquesta manera la parentalitat funcionarà.

La influència en la parentalitat de la nostra pròpia criança, el que vam rebre dels progenitors ens afecta en la nostra manera d’actuar, per fer el mateix o bé, el contrari.

La importància de parar i prendre consciència d’allò que fem en la nostra parentalitat per no reproduir allò que no ens agradava de la nostra pròpia criança.

Actualment, si volem, tenim moltíssimes fonts d’informació, amb línies d’actuació diferents i/o contràries i això dificulta a pares i mares trobar què és el que cal fer. Per poder donar una resposta sensible a cada fill o filla necessitem observar, escoltar com respon cada nen o nena.

Respondre de forma sensible a cada nen/a. Mirar, observar, escoltar el nen/a a veure com respon. Donar respostes coherents la major part del temps i en el moment més adequat (no distanciar-ho en el temps)

I si hi ha discrepàncies en la parentalitat? No passa res si hi ha diferències entre la manera de funcionar, però és important no donar missatges contradictoris. Que es tinguin estils parentals diferents no seria un problema si es té cura de no desacreditar l’altre

La major responsabilitat de la criança recau en els pares i mares, però no són els únics agents que influeixen sobre la mateixa. No estem sols com a pares i mares!

Quins efectes pot tenir una parentalitat inadequada en els infants? Dependrà de cada cas, però cal tenir molt present que establir un vincle ferm és un molt bon factor protector.

Com podem posar límits?

L’autoritat parental ha de funcionar, plantejar les normes des dels pares i assegurar-nos de que les entenen bé els fills i filles.

Important elogiar i premiar ,com cadascú consideri més adequat al seu estil parental, allò que considerem adequat i volem que es repeteixi.

En el moment de crisis, què fer?

Ha de quedar molt clara l’autoritat parental, cada família ha de trobar la seva manera de posar els límits, però abans ha de tenir molt clar quins són els límits que vol anar implantant. Què és allò que considera el més important, un o dos aspectes a la vegada, i centrar-se en aquests fins que s’han assolit. Per a cada família poden ser diferents, cal triar els que desestabilitzen més a la família o els que no podem tolerar.

Davant de conductes persistents és important fraccionar la situació.

Canviar de les normes de casa perquè el fill/a creix.

Estarà molt bé tenir les normes de casa nostra, que poden anar canviant a mida que el fill o filla va creixent.

Han de quedar molt clars els estrats paternal i filial. Quan aquesta diferència de rols no queda ben clara hi ha risc de patir angoixa perquè no saben on són els límits i el fill o filla no té contenció.

És important posar els límits de manera sensitiva. Posar límits significa deixar clar que hi ha maneres de fer no adequades. Alerta, en posar límits no hem de limitar l’emoció.

Podem triar les conseqüències que considerem més adequades a la nostra manera de fer, cal que siguem ferms i coherents per implantar els límits, però podem fer-ho de manera sensible, acompanyant el procés.

Volem agrair a totes i tots els participants del Fem un te la seva participació i, en especial, a la Laia Villalta.