Educar el sentit de l’humor

Faros ha tret un nou butlletí aquesta setmana amb articles que de nou ens criden molt l’atenció sota el títol “com fer dels nostres fills millors persones?

Un d’ells parla de la importància que té riure per les nostres vides, així com de poder-los ensenyar als nostres fills a tenir sentit de l’humor. Ens parla dels beneficis d’aquesta habilitat per la vida.

Tal com esmenta l’article, “als nens els encanta divertir-se, i als pares ens és fàcil fer-los riure quan són bebès, però a mida que creixen i comencem a sentir la responsabilitat de la seva educació, a poc a poc podem allunyar-nos de les expressions diàries d’alegria amb les que ens dirigíem a ells quan eren petits.” 

És important poder compartir amb els nostres infants moments distesos i divertits, que els ajudin a poder veure les coses des de molts punts de vista, a ser més espontanis, a comprendre altres maneres de comunicar-se i a veure més enllà de la superfície de les coses.

Cal poder gaudir dels moments lúdics del dia a dia i viure aquests moments fa dels nens persones més felices i optimistes, amb una major autoestima i amb millors estratègies per gestionar les diferències.

 

 

Anuncis

Per què evitar dir “Molt bé” als nens i què dir-los en lloc d’això

fotodoFa uns dies va caure a les nostres mans un article d’opinió escrit per Rosa Fuentes en el que fa referència als elogis i reforços que diem als nostres menuts.

En el seu article fa referència als estudis de Carol Dweck sobre la Mentalitat de Desenvolupament. Aquesta autora ha fet un estudi sobre com afecta l’elogi al desenvolupament dels infants.

A partir d’un experiment, va poder concloure que els infants que intentaven mantenir la imatge que d’interlocutor tenia d’ells.

Així, a aquells infants que se’ls havia reforçat de manera que se’ls percebia com a molt intel·ligents, evitaven les tasques més difícils per tal de no semblar “tontos” i evitaven l’error, ja que el veien com a quelcom negatiu.

En canvi, si pensaven que s’havia endut la impressió de que era molt treballador, intentaven mantenir aquesta imatge esforçant-se més i escollint tasques que suposaven més temps tot i ser més difícils.

Però no n’hi ha prou en reforçar als infants quan s’esforcen molt. Si reforcem l’esforç de manera buida, sense que tingui sentit, acabaran donant el mateix resultat que els elogis a la intel·ligència.

A l’article de Rosa Fuentes s’explica, a més, què és l’elogi evaluatiu, l’alabança descriptiva i es fan suggerències d’allò més detallades per utilitzar aquest recurs per fomentar l’esforç i l’autoimatge de treballador en els nostres infants.

Detecció de risc de dislèxia a través d’una app

AmicsDeLesTIC's

La tecnologia cada dia s’acosta més a tothom i des d’aquest Nadal que s’ha aproximat també a les dificultats d’aprenentatge d’una manera molt clara.

L’app Dytective permet detectar una possible dislèxia amb un senzill test de 15 minuts a través d’una app gratuïta que està al servei de famílies i centres educatius per ajudar en aquesta tasca de prevenció i detecció d’un trastorn que pot arribar a afectar d’un 4 a un 20% de la població segons diverses fonts oficials.

L’app és fàcil d’utilitzar i a més està disponible tant per ordinador com per tablets i dispositius IOS.

De moment només està disponible en castellà. Utilitzant intel·ligència artificial, analitza més de 200 variables i notifica el risc de dislèxia amb una precisió del 89,5%. Es una eina validada científicament amb més de 10.000 persones de parla nativa castellana i avalat per professionals i escoles.

Luz Rello és la creadora i…

View original post 75 more words

AFRONTAR LES PORS

La castanyada i Haloween ja han passat de llarg, però les pors no sempre passen tant ràpid. Sovint els nostres infants agafen pors que no sabem com ajudar-los a superar.

És cert que hi ha edats en les que certes pors són normals i que acaben passpiperant. Si no és així, però, cal posar-hi remei.

Aprofitant la publicació del darrer curt de Pixar (Podeu veure’l clicant sobre la imatge) que ens parla d’aquest tema, voliem introduir també la lectura i consells que donen sobre aquest tema a la revista Faros de Sant Joan de Déu. 

I A CASA QUÈ PODEM FER?

Sovint a les converses i entrevistes entre família i escola sorgeix la pregunta de “i a casa què podem fer?”.deures
Estem d’acord amb que és essencial que la família i l’escola anem a la una en les línies educatives que seguim i en les idees educatives que guien les nostres accions. També és cert que un espai i l’altre tenen funcions diferents i complementàries per l’educació dels nens i nenes en el seu procés de formació personal.
Justament el darrer 13 de setembre, la Vanguardia publicava un article (“Així no aprenen“) on es posen com exemple actituds que els pares i mares adopten amb la millor intenció, que no sempre condueixen cap al resultat esperat.
Ens ha semblat oportú compartir-lo amb vosaltres a fi de poder-hi reflexionar.

CRÉIXER SENSE COMPLEXES

Recentment s’ha pogut veure per les xarxes un d’aquells vídeos que remouen la consciencia dels adults i que ens fan preguntar sobre els estereotips i l’autoconfiança.

En aquest vídeo es veu clarament com els nens i nenes tenen una percepció sobre ells mateixos molt més acceptada que els adults i és en aquest punt on cal reflexionar sobre com ajudar-los a mantenir al màxim aquesta seguretat en ells mateixos.

En un article de la web de “Faros” de l’Hospital de Sant Joan de Déu podem trobar un article molt interessant que parla de les “claus perquè els teus fills creixin sense complexes”. En aquest article es donen estratègies per fomentar l’autoestima, reforçar els vincles familiars i es parla de la importància de ser tolerants i respectuosos amb la diversitat.

També es suggereix un enllaç de El Mundo on es poden trobar “què fer si els nens tenen complexes”, on s’esmenten les senyals d’alarma que cal tenir presents així com l’actitud dels pares davant els complexes de l’infant.

En un altre article de l’ABC també podem trobar “Pautes per ajudar als fills a superar els seus complexes” com un decàleg de recursos quan ens trobem davant d’un fill/a en aquesta situació.

 

Els deures, dels alumnes o dels pares? 

Recentment han estat moltes les reflexions sobre els deures, la seva incidència en els resultats acadèmics, el tipus de deures que s’han de posar, etc.

La Vanguardia va publicar  l’any passat un interessant article en relació a la necessitat de que siguin els nens qui facin els deures i no els pares. D’igual manera no descuida que hi hagi casos específics que requerixin d’aquesta ajuda, però que en la major part dels casos han de ser els propis alumnes els qui resolguin les tasques que se’ls posen per realitzar a casa.

Certament cal ser consicents dels diferdeuresents objectius que hi pot haver darrere l’encarrec de determinades feines a casa. Algunes d’elles poden ser de consolidació i busquen millorar l’autonomia i responsabilitat de l’alumne. Altres potser poden requerir de més ajuda si es tracta de projectes més oberts d’investigació per fomentar els interessos particulars de cada criatura. Amb tot, ells han de ser els protagonistes de la tasca i els adults hem de procurar mesurar i guiar la seva cerca, la comprensió del que llegeixen i acompanyar-los perquè puguin organitzar les seves idees d’una forma que comprenguin i tingui sentit. Només si han fet una tasca per ells mateixos, si se’n senten autors, la poden mostrar i defensar amb seguretat, orgull i coneixement del que expliquen.

També cal considerar que algunes de les tasques que puguin fer els alumnes a casa puguin ser de caire més creatiu. És important deixar que els nens i nenes puguin explorar aquesta vessant d’ells mateixos. Posar al seu abast tècniques, materials o propostes diverses els pot ajudar a obrir els seus horitzons i les possibilitats que maneguen, però sobretot cal donar-los un temps previ per a la pròpia reflexió i presa de decisions. Ells han de tenir la seva primera idea abans de proposar idees que devaluen les seves pròpies.

Un cop més, família i escola hem de posar-nos junts en el rol de mediadors, d’acompanyants en el procés d’aprenentatge dels infants. Els mestres hem de poder concretar de forma clara quines tasques s’encarreguen a casa i amb quin objectiu i les famílies de maximitzar l’autonomia del seu fill/a per aconseguir posar en marxa totes les seves potencialitats. No és el paper més senzill per als adults, però sovint és el que més necessiten.

 

 

COMPRENDRE LES DISCAPACITATS

Les escoles són cada cop més inclusives però tot i els esforços dels professionals de l’educació per comprendre les diferents diversitats funcionals que tenim a l’aula, sovint és complicat comprendre amb què es troben exactament el nostre alumnat quan l’enfrontem a algunes tasques.

La tecnologia ens ajuda un cop més a acostar-nos a comprendre millor aquestes dificultats, per exemple posant a l’abast alguns simuladors que ens permeten viure en la nostra pròpia pell algunes d’aquestes situacions.

Per exemple, podem trobar:

Simulador de dislèxia (en anglès): http://www.webaim.org/simulations/dyslexia-sim.html

Simulador de percepció de colors: http://www.wat-c.org/tools/CCA/1.1/CCA1.1.zip

Simulador de problemes visuals: http://cita.uiuc.edu/software/vis/files/VISbeta.msi

 

Igualment trobem noves empreses en les que s’ofereixen recursos específics per l’accessibilitat per les persones amb algunes dificultats específiques. És de gran interès fer un passeig per tot el que ens ofereixen pàgines web com hoptoys o bjadaptaciones on podem adquirir alguns d’aquests objectes i joguines.

hop

bj

En una publicació del bloc de l’escola Sadako “Amics de les Tic” apareixia justament la setmana passada un enllaç relacionat amb aquesta temàtica. S’esmenten alguns aspectes a tenir en compte a l’hora de crear llocs web accessibles i inclusius. Podeu llegir-ne l’entrada accedint a aquest enllaç.

ticasak

Què és la discalcúlia?

7 year old girl at the table with homework

En aquest article publicat el passat mes de març a La Vanguardia, ens aproximen a un trastorn d’aprenentatge que sovint és un dels grans desconeguts. La discalcúlia és comparable a la dislèxia però es relaciona amb els nombres i els dígits.

Cal poder detectar-se a temps per poder oferir les ajudes necessàries i algunes estratègies que permetin a aquests nens, compensar les seves dificultats sense que siguin un impediment per a ells.

 

Us recomanem la lectura d’aquest article, ja que no només presenta algunes noevtats en la detecció i el diagnòstic,sinó que exposa molt clarament les característiques d’aquest trastorn d’aprenentatge.

Els nens han de sortir de la zona de confort per poder aprendre

Gregory Cajina ha publicat recentment un llibre amb el títol “Rompe tu zona de confort”. L’autor ens anima a arriscar-nos i prendre les nostres pròpies decisions.

Reflexiona sobre el paper que tenen els nens en l’estructura familiar fent una comparació entre Alemanya i Espanya i analitza les conseqüències que això té en el desenvolupament  dels menuts de la casa.

Ajudar als nens a adquirir la seva pròpia responsabilitat i a trencar amb la seva zona de confort respectant uns límits és un dels consells al que l’autor ens convida. També ens recorda que el que més necessiten i volen els nostres fills és el nostre temps, compartit, d’oci, d’experiències conjuntes per créixer de la mà, acompanyats per aquelles persones que més els estimen. alemanes--644x362

Tampoc perd l’oportunitat de dedicar una pinzellada a les intel·ligències múltiples (H.Gardner) i a desviar la nostra mirada a detectar aquells talents i habilitats insuals que cada un dels nostres infants té.

Us convidem a la lectura d’aquest article que a més ens permet remetre a la metodologia que l’escola posa en marxa. Un dels objectius que ens proposem  és tenir unes estructures de funcionament a l’aula que permetin a l’alumne anar adquirint autonomia i capacitat per prendre decisions que l’impliquen de manera directe. Un cop més, la vida per educar als nostres infants és compartida entre tots aquells adults que som mediadors en el seu procés d’aprenentatge. Família i escola anem de la mà.