FEM UN TE PER PARLAR DE…

l’Educació Emocional: “Educar sentint, educar amb sentit”

El passat 14 de maig van fer un te per parlar sobre les emocions i vam convidar a en Javi Castillo de l’equip de SEER, qui va conduir la conversa tocant diferents aspectes de les emocions a partir de les preguntes i els interessos dels assistents.

L’equip SEER venen a l’escola per a fer formació amb els alumnes de 1r ESO i formen als alumnes de 2n ESO per fer de mediadors.

A continuació intentarem sintetitzar les idees principals que van anar sortint, tenint en compte que no és fàcil poder compartir les sensacions i les vivències personals que es van crear en la tertúlia.

Vam començar la sessió amb un silenci inicial. Després d’una estona, el Javi va trencar els somriures incòmodes i ens va demanar que exposessim quines havien sigut les sensacions de la vivència. Van sortir paraules com: incomoditat, vergonya, nervi, tensió, expectació, sentit de l’humor, incertesa…

Aquestes paraules les va relacionar amb el triangle de la personalitat i va afegir que tothom té personalitat, ja que tothom sent i viu.

El Javi ens va fer qüestions molt reflexives com:

  • Quines emocions senten els fills/es durant el dia?
  • Generem espais de qualitat perquè puguin expressar les emocions?
  • Fem preguntes cap al que ha passat o cap al que sent? (t’has menjat l’entrepà?, has fet psico?…)

Ell apuntava que molts cops les expectatives que tenim cap als fills/es o alumnes ens inciten a fer-nos aquest tipus de qüestions i a reflexionar sobre la nostra praxis.

Els infants tenen tres necessitats bàsiques i imprescindibles que són: sentir-se reconegut, sentir-se segur i sentir-se estimat, així doncs, la nostra feina és generar els espais necessaris per complir amb les necessitats dels nostres infants.  

Amb els nens i nenes més petits (edat d’infantil) es comença a identificar les emocions bàsiques com ara l’alegria, la tristesa, la vergonya… a través de contes narratius i actius (jocs per parlar del que passa), amb dibuixos, a través del cos (t’has sentit com una abraçada?, o com un pessic?…), etc.

Tot i això, el Javi va remarcar una idea important: és difícil treballar l’educació emocional amb els nostres fills/es /alumnes si nosaltres no la tenim treballada, ja que són el reflex de les nostres emocions i s’emmirallen amb nosaltres. Però… què fem nosaltres amb les nostres emocions?

A la resposta a aquesta pregunta van sorgir respostes com: les ofeguem, les compartim, les mostrem…

La resposta del Javi va ser directa i contundent: si mostres les emocions, ells/elles les veuen o les senten, per tant, no serveix de res amagar-les, així doncs, el primer que hem de fer és treballar-nos nosaltres les nostres emocions.

Seguidament ens va demanar que expressessim de manera explícita la por que tenim, donat que som el filtre per on els fills i filles reben l’educació emocional i per aquesta raó cal treballar-nos-ho nosaltres.

En les diferents intervencions que van anar sorgint, vam veure que no sempre expressem les emocions bones i que hi ha emocions que les identifiquem com a dolentes i no les vivim de la mateixa manera, però és ben cert que les emocions positives són més fàcils de gestionar. Tot i això, el Javi ens va acabar dient que no hi ha emocions bones o dolentes, sinó la manera en què les expressem i el que fem amb l’emoció.

Totes les emocions porten informació. Si l’escoltem, la reconeixem, la legitimem, li donem valor i/o li donem espai és més fàcil què marxi, ja que les emocions no les podem escollir però porten implícita informació que necessitem saber per superar-les. Així doncs, normalitzar les situacions ens estanquen, ja que no ens permet gestionar situacions i per tant, hem de dir-los que hi ha emocions que no són normals i intentar trobar l’origen, parlar-ne i trobar moments per compartir-ho.

En les relacions entre germans es poden veure moltes emocions però no sempre són fàcils de gestionar i una de les intervencions anava adreçada a aquesta temàtica:

  • Quin és l’equilibri entre la responsabilitat i fer-lo partícip?

El Javi ens va dir que la gelosia gairebé sempre és dels germans o germanes grans cap als petits però a l’inrevés aquest gelosia és diferent, és de referent i admiració. Quan ens passa algun episodi de gelosia entre germans o germanes tendim a la sobreprotecció perquè volem evitar que passi i no deixem que ells i elles puguin viure emocions i gestionar-les, ja que no som nosaltres els qui decidim, són ells i elles qui viuen i senten.

Així doncs, l’equilibri rau en la manera en què ho gestionem, fer-lo partícip és dir-li: “ho fem junts i m’ajudes” i no derivar-li tota la responsabilitat a l’hora de fer qualsevol tasca.

Ens va fer la metàfora de la motxilla, en aquest ens deia que carreguem emocions i les posem a l’esquena i acaben pesant, però els infants han de poder portar la seva motxilla. Amb això ens volia fer veure que podem empatitzar amb ells però no hem de carregar les seves emocions, les han de viure ells i treballar-les.

  • Hem de posar normes?

Les normes són necessàries i importants donat que donen estructura, però perquè siguin significatives les han de posar ells. Pot ser en forma de compromís i que es signi, amb un llistat…

El més important de posar normes i límits és la comunicació i la seguretat amb què ho diem. Hi ha coses que nosaltres no podem escollir i per tant, ells i elles tampoc. El que sí que poden decidir és l’actitud amb la qual fan les accions. Per exemple, no poden decidir no llevar-se al matí per anar a l’escola, però sí que poden decidir amb quina actitud aniré cap a l’escola.

  • Com gestionar la frustració? Com acceptar el “no”? o perdre?

Primer hem d’entendre perquè té aquesta frustració, perquè no accepta el “no”, ja que la tolerància a la frustració és només la punta de l’iceberg. Hi ha indicadors que ens poden ajudar a entendre’ls per exemple, mossegar-se les ungles

Un recurs que podem utilitzar és posar-nos a nosaltres d’exemple: “això m’ha passat avui a mi i tinc ganes de plorar però demà ho tornaré a intentar”, donat que la nostra vivència els ajuda.

També els pot ajudar posar-se objectius més petits perquè gaudeixin del camí i del procès i no es centrin tant en el resultat.

D’altra banda, tal com ja apuntava abans el Javi, hem de saber dir que “no” sabent que molts cops aquest “no” implica sentiment de culpa però aquesta culpa es cura amb amor, és una altra manera de cuidar-nos a nosaltres mateixos i treballar-nos la nostra educació emocional que, tal com ens va anar dient el Javi en repetides ocasions, el nostre benestar emocional reverteix en el nostre entorn.

El Javi va ser molt taxatiu quan vam parlar sobre com descarregar aquesta frustració i ens va dir que la violència no és justificació en cap moment i per tant, el que hem de fer és parar-la i quan estiguin més calmats generar l’espai per parlar-ne. Tot i això, hem de tenir molt en compte la seva personalitat i no forçar que ens expliquin les coses.

Finalment, ens ha fet veure la importància de generar diferents vies d’exterioritzar les emocions i que no sempre cal que passin pels pares, ells mateixos han de trobar amb qui i com els va bé treballar les emocions. Ens va parlar de les bústies (escriure o dibuixar el que ens va passant i trobar un moment a la setmana per parlar-ne) i d’aquesta manera generar un espai de conversa i de comunicació familiar.

Ens quedem amb una reflexió final de tot el que va anar sortint: tots som aprenents de les emocions, no hi ha categories ni estatus, som pares i mares però seguim aprenent i els fils/es ens ensenyen coses a nosaltres també. El que ells i elles aprenen és que han d’estar bé per assumir totes les emocions que vinguin.

 

ADDICCIÓ A LES PANTALLES

L’ús generalitzat i intensiu de les noves tecnologies (internet, xarxes socials, mòbils, videojocs, jocs en línia, etc.) per part dels infants i els adolescents genera una inquietud cada cop major entre les famílies i els professionals de l’educació, ja que cada cop l’ús d’aquests és major i poden derivar en una dependència.

Els experts ens alerten que la sobreexposició dels infants a les pantalles (mòbils, tauletes, orinadors, televisió…) pot provocar diversos trastorns en el llenguatge i en el son.

No oblidem que les pantalles ens aporten molt en la nostra vida diària i educativa, és per aquesta raó que des de l’escola eduquem als infants i adolescents en el món digital però hem de ser conscients de les multiplicitats de conseqüències que pot portar una mala gestió de les noves tecnologies.

Aquest vídeo ens permet reflexionar sobre l’addicció a les pantalles i ens ajuda a entendre perquè pot arribar a ser una dependència.

EM DIC JOAN I CREC QUE SÓC DOLENT

Hi ha pares i mares amb fills i filles que no són fàcils i és aquest fet el que ha motivat a l’autora Agnès Brossa a escriure el llibre “Em dic Joan i crec que sóc dolent”, per ajudar a no caure en el parany d’etiquetar-los com a “nens dolents”.  Així doncs, el llibre ofereix pautes educatives específiques per aquelles dificultats d’aprenentatge o de conducta que preocupa als pares i mares.

En la sinopsi del llibre, l’autora s’ajuda de l’explicació de diferents casos per parlar de les diverses dificultats i com podem ajudar-los a créixer:

“En Joan, de set anys, no s’està mai quiet, es distreu i no para atenció. L’Alèxia té cinc anys i no se li pot dur la contrària perquè sempre està enfadada. En Miquel, de quatre anys, és tossut i té una fixació amb el color vermell; si ha de pujar en un cotxe d’un altre color fa una rebequeria. La Laura, intel·ligent i sociable, fa segon de primària i encara li costa molt de llegir.”

L’autora anima mares, pares i mestres a no ignorar les dificultats que presenten alguns infants, que no avancen adequadament en el llenguatge, que tenen por, que no saben dormir sols, que no volen separar-se dels pares… i els ofereix pautes educatives específiques per ajudar-los a madurar en tots els sentits.

En el llibre es troba separat per casos i cadascun tracta una dificultat diferent i hem pensat que podria ser útil per aquelles famílies que tinguin dubtes o dificultats per entendre als seus fills. Per aquesta raó us presentem l’índex del llibre i pugueu veure si us és d’interès:

Els meus fills em cauen béEm_dic_Joan.small

Em dic Joan i crec que sóc dolent

L’Alèxia… petita sergenta d’artilleria

En Miquel ho vol tot de color vermell

En Frederic, tot un negociant

A l’Olívia se li ha mort el pare

La Laura llegeix malament

En Marc, al llit dels pares

L’Anna només menja aliments triturats

Em dic Roc i em diuen que sóc massa poruc

La Mar sempre vol la mama

Provem d’entedre’ls, només així els podrem ajudar

En addició, en el següent enllaç podreu gaudir d’una entrevista que va fer l’Agnès en el programa de ràdio l’ofici d’educar on fa un tastet del llibre.