L’exigència del TDAH

El TDAH és un trastorn, que degut a diversos factors, ha estat centre de debat aquests últims anys.

Darrere de les diferents opinions i visions, ja fa un temps que comencen a sortir estudis que ens ajuden a conèixer millor el trastorn, saber com funciona, en quines àrees del cervell es localitza i sobretot, què podem fer per ajudar a les persones que el pateixen.

En aquest article que avui recomanem, es posen sobre la taula algunes qüestions que ja es coneixen amb certesa, gràcies en part a l’important paper que té la neurociència avui en dia, que avança ràpid i ens ajuda a conèixer millor el funcionament del cervell.

En aquest sentit, actualment podem saber que l’alteració en les funcions executives constitueix la part nuclear del trastorn, i que el context de l’infant esdevé crucial per determinar la seva evolució. Així doncs, cal plantejar intervencions en termes de prevenció i des d’una perspectiva multimodal, on entrin en acció tots els actors que envolten l’infant.

Esperem que gaudiu la lectura.

Tecnologia i família

“Què és el pitjor que has vist avui a internet?”. Aquesta podria ser una de les moltes maneres per iniciar una conversa amb un fill/a sobre tecnologia, i generar un entorn de comoditat per parlar-ne i educar sobre el que podem trobar avui en dia a la xarxa, tant plena d’excessos i mancada de control.

En aquest article, es reflexiona sobre la incidència que té la tecnologia avui en dia a les llars d’arreu, i el paper de les families, que sovint els toca fer malabarismes per gestionar de manera tranquil·la i coherent totes les qüestions adjacents, així com esdevenir un bon model pels seus fills o filles.

Us convidem a llegir-lo.

Per què no hem d’obligar a menjar un infant?

Ja fa temps que des de l’àmbit de l’educació es planteja la validesa de pràctiques fins fa molt poc ampliament acceptades. Una d’elles, és com l’adult gestiona l’alimentació d’un infant, concretament en el moment de menjar. Tots ens hem trobat en la situació d’un infant que no vol menjar, ja sigui perquè no té gana, perquè no li agrada el menjar, no es troba bé, i un llarg etcètera. I què hem de fer?

És en aquest punt, que l’article que us recomanem avui, aprofundeix sobre quines són les pràctiques adequades i quines hem de deixar enrere, centrant-se especialment en les conseqüències de l’actitud de l’adult en aquesta situació. L’article justifica com d’important és ser conscient del paper que juga l’adult, i la trascendència que implica en el creixement personal de l’infant. És clar que l’alimentació és un hàbit essencial per créixer i viure bé, i per tant cal cuidar-lo des del primer moment.

Així doncs, tant a l’escola com a casa, tot i ser contextos diferents, cal replantejar certes pràctiques, que ara ja si, coneixem que no són recomanables, per, a poc a poc, substituir-les per d’altres més adequades.

ARTICLE

Bona lectura.

Si no riguéssim les gràcies de qui fa mal

L’assetjament escolar és malhauradament una realitat a la nostra societat, i tot i que poc a poc es van coneixent estratègies per combatre’l, encara és molt ampli el marge de millora.

En aquest sentit, a Finlàndia s’ha ideat un programa revolucionari anomenat KIVA, que neix amb la voluntat d’acabar amb l’assetjament. Aquest programa es basa amb la idea de que l’assetjament és un fenomen grupal amb diferents rols en lloc d’un incident entre un agressor i la seva víctima. Basa les seves idees en una investigació on es demostra que el comportament dels espectadors, ajudant al agressor o defensant la víctima, es crucial per a mantenir o resoldre situacions d’assetjament. La clau és que l’assetjament no es resolgui amb l’actuació dels docents o de les families, sinó amb els propis alumnes. Confia en la seva capacitat per a contribuir en la millora de la convivència i en conseqüència, com a prevenció de possibles problemes en el futur.

Per si en voleu saber més, podeu fer una ullada a l’article Si no riguéssim les gràcies de qui fa mal, de la revista http://www.catorze.cat.

 

 

Són realment dolents?

En un recent article del diari ARA, es planteja un conflicte que apareix habitualment a les escoles, que és la burla i la falta de respecte entre companys.

En l’article, es menciona l’autoestima com un dels factors determinants en l’aparició d’aquests tipus de conductes, esdevenint la baixa autoestima un factor de risc. En aquest sentit, cal tenir en compte que l’autoestima es configura principalment a partir de la comparació entre la imatge real i la ideal que tenim de nosaltres mateixos, de la comparació amb el grup de referència i en com una persona és valorada pels altres. Així doncs, verbalitzar els aspectes positius dels companys o alumnes i mantenir una comunicació assertiva, establir exigències i expectatives realistes, ajudar a comprendre les pròpies limitacions, transmetre confiança i oferir responsabilitats, són alguns dels factors que promouen l’autoestima de qualsevol persona.

També intervenen altres factors com ara la capacitat d’empatia, que ens permet posar-nos a la pell del altres, entendre les conseqüències de les nostres accions, i ajudar a comprendre a no fer allò que no ens agradaria rebre. A més, el modelatge que exercim els adults i els companys de major edat cap els infants també poden convertir-se en factors protectors. És important fer conscient a cada un dels membres de la comunitat educativa la seva capacitat d’influir en els altres, i per tant animar i ensenyar a utilitzar-ho com a motor de canvi positiu.

L’escola constitueix un espai de convivència entre totes aquelles persones que formen part de la comunitat educativa, incloent infants, mestres, famílies i treballadors. Dins d’aquest espai, resulta imprescindible generar un entorn que promogui el benestar de tots els seus membres, per tal que cada un d’ells pugui desenvolupar-se correctament. Així, convé vetllar per oferir un entorn participatiu, coherent, positiu i segur, que contribueixi a que tots els seus membres se’n sentin part i s’hi impliquin, convertint així cada persona en un agent potencial de canvi.

Us convidem a llegir l’article: Realment som cruels?