Des del 13 de març fins ara, finals de juny, hem fet un camí inesperat, intents i ple d’aprenentatges.
Un virus que s’escampa i es converteix en pandèmia, ens desmunta idees i estructures considerades sòlides i duradores. I ens trobem tancats a les nostres cases, atemorits, o en alerta, amb l’única certesa, el present, el més proper, les necessitats primeres individuals o de les persones que estan sota la nostra responsabilitat.
I acceptem el que, abans del 13 de març, en semblava impossible:
- No podem sortir de casa…
- Els infants no poden anar a l’escola…
- Els comerços estan tancats…
- Es paren les màquines de les indústries…
- Es tanquen fronteres…
- Els viatges s’aturen…
- …
I ens preguntem, i ara què? I no hi ha respostes!
Un caos en la informació ens fa adonar que no sabem res de res i dubtem de les fonts i, tot plegat ens fa mirar endins i adonar-nos que això ens produeix malestar i que cal fer alguna cosa.
I cadascú, a la nostra manera, hem tingut una ocasió única per remuntar, quan tot semblava anar en contra.
Potser ens hi ha ajudat veure que la natura rebrotava, respirar l’aire més net i escoltar el cants dels ocells que ressonaven en el silenci de la ciutat quieta.
Potser ens hi ha ajudat veure la resposta dels infants, les seves famílies i el canvi de perspectiva en la nostra mirada del que teníem i del que trobem a faltar.
Potser ens hi ha ajudat veure la resposta de les persones en les seves professions…
Hem caminat molt en poc temps! I com dèiem al principi, hem pogut aprendre molt!!! La pràctica de l’empatia, la comprensió i la compassió, la paciència, l’esforç, …, a vegades cap els altres i més sovint, segur, cap a nosaltres mateix@s. La immersió en les trobades i la feina virtuals també ens han proporcionat noves possibilitats. L’imprescindible i allò que no fa falta. Adonar-nos que som sensibles o molt sensibles al que passa al nostre voltant, despertar la solidaritat d’una manera més genuïna per adonar-nos que això ens fa sentir bé. Relativitzar la importància del pas del temps, els horaris tancats, la disponibilitat en la feina…, exercitar la flexibilitat! I tantes altres vivències que ens han enriquit aquests darrers mesos!!!
Poc a poc anem retornant a recuperar una manera de viure amb una mica més de llibertat i una mica menys de por, com si anéssim despertant d’una hivernació involuntària.
I s’acaba el curs! I des de l’EOP us volem fer arribar el nostre missatge de comiat.
Soms conscients d’haver passat per moments de gran incertesa pel que fa a com fer la nostra tasca psicopedagògica per donar suport i acompanyar els processos educatius que s’han desenvolupat. Hem posat tota l’energia, capacitat i entusiasme per arribar a cobrir les necessitats que s’anaven desvetllant en el trajecte dels darrers tres mesos. Ara que arribem al final de curs ens satisfà mirar enrere i veure la feina feta. Sabem que en una nova situació semblant podríem fer-ho millor amb les experiències viscudes i els aprenentatges que ens han proporcionat. No desitgem que torni mai una situació semblant!!!
El que sí volem és dir-vos és que ja queda menys, que ens en sortirem i que el viscut ens ha enriquit i ens servirà per a viure amb més recursos personals per enfrontar-nos a situacions noves.
Un missatge final: CUIDEM-NOS MOLT, PER PODER CUIDAR ELS QUE ESTIMEM I DE LA MATEIXA MANERA EL NOSTRE ENTORN.
Que tingueu un bon estiu, en retrobem el setembre!
Orientació Sadako 