Avui, 19 de març de 2020, si heu donat un cop d’ull el Diari digital Catorze14, haureu vist que ens regala bons articles per pensar, per gaudir…, entre els que podem trobar dos decàlegs molt adequats a les circumstàncies extraordinàries que estem vivint.
Un de l’Eva Bach: Un bon confinament, amb ulls d’infant 
L’altre de Jaume Funes: Decàleg per viure confinat entre adolescents
ESPEREM QUE US AGRADIN I US ACOMPANYIN EN EL VOSTRE CONFINAMENT.
Com es pot rebre la mort quan s’espera la vida? La pèrdua d’un fill durant la gestació, o poc temps després de néixer, encara és un tema tabú i poc comprès per la societat.
El “30 minuts: Sense batec” del diumenge passat parla del dol perinatal i posa llum a una realitat que es viu en silenci. A través de diferents històries es comparteixen situacions, emocions i sentiments que es viuen al dia a dia i que són conegudes per molts pares i mares.
“Sense batec” també ensenya l’altra cara d’aquest dol, la dels professionals que conviuen cada dia amb la mort d’aquests nadons i que han hagut de formar-se i aprendre a acompanyar aquestes famílies.
No sabem si compartiu el nostre missatge, però molts mestres i pares i mares ens sentim una mica “orfes”, ara que en Carles Capdevila ens ha deixat. Les seves paraules ben expressades, els seus missatges, sovint tan oportuns, han estat referents per a moltes persones que dediquem bona part de la nostra vida a educar, ja sigui professionalment, o no.
Ens consola una mica saber que ha deixat un llegat tan ric i tan a l’abast, que podrem sentir-lo proper, cada vegada que vulguem.
Per aquest motiu, volem compartir amb vosaltres tres enllaços on podreu gaudir dels seus missatges, carregats de positivisme, malgrat ser crítics i rotunds, perquè ens arriben amanits amb el bàlsam del seu sentit de l’humor.
Gràcies Carles, et trobem a faltar!
Carles Capdevila: “Viure amb humor”
Richard Davidson, doctor en Neuropsicologia i investigador en neurociència afectiva ha centrat la seva investigació en les bases neuronals de l’emoció i els mètodes per promoure el floriment humà.
Els seus estudis i els seus resultats ens porten a parlar de manera rigorosa i científica sobre l’amabilitat i la compasió, com dos valors, que alhora esdevenen eines valuoses per millorar la nostra vida, les nostres relacions i, sobretot, el benestar propi.
És una bona notícia sentir dir al Dr Richardson que l’amabilitat i la compassió, potser mal enteses en altres èpoques, són valors que ens beneficien a tots i que els podem entrenar, per tant, podem educar els nostres infants perquè els incorporin. I encara afegeix que l’amabilitat i la cooperació són innates ens els éssers humans.
No deixa de ser sorprenent que algú que és professor de Psicologia i Psiquiatria hagi dedicat els seus esforços investigadors a aspectes com l’amabilitat i la compassió en lloc de dedicar-los a altres aspectes que ens poden semblar més necessaris, com l’estrés, la depressió i altres afeccions mentals.
Saber que hi ha algú que està estudiant o intentant demostrar que la base de la salut mental és ser amables…, i que qui ho diu és una de les cent persones més influents (segons la revista TIME) ens porta a pensar que hi ha una corrent constructiva al món que vol revaloritzar la confiança en els éssers humans i els seus potencials.
O, potser som massa optimistes?
Us recomanem llegir l’article enllaçat de La Contra de La Vanguardia del dilluns, 27 de març amb el títol “La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”
Recentment han estat moltes les reflexions sobre els deures, la seva incidència en els resultats acadèmics, el tipus de deures que s’han de posar, etc.
La Vanguardia va publicar l’any passat un interessant article en relació a la necessitat de que siguin els nens qui facin els deures i no els pares. D’igual manera no descuida que hi hagi casos específics que requerixin d’aquesta ajuda, però que en la major part dels casos han de ser els propis alumnes els qui resolguin les tasques que se’ls posen per realitzar a casa.
Certament cal ser consicents dels difer
ents objectius que hi pot haver darrere l’encarrec de determinades feines a casa. Algunes d’elles poden ser de consolidació i busquen millorar l’autonomia i responsabilitat de l’alumne. Altres potser poden requerir de més ajuda si es tracta de projectes més oberts d’investigació per fomentar els interessos particulars de cada criatura. Amb tot, ells han de ser els protagonistes de la tasca i els adults hem de procurar mesurar i guiar la seva cerca, la comprensió del que llegeixen i acompanyar-los perquè puguin organitzar les seves idees d’una forma que comprenguin i tingui sentit. Només si han fet una tasca per ells mateixos, si se’n senten autors, la poden mostrar i defensar amb seguretat, orgull i coneixement del que expliquen.
També cal considerar que algunes de les tasques que puguin fer els alumnes a casa puguin ser de caire més creatiu. És important deixar que els nens i nenes puguin explorar aquesta vessant d’ells mateixos. Posar al seu abast tècniques, materials o propostes diverses els pot ajudar a obrir els seus horitzons i les possibilitats que maneguen, però sobretot cal donar-los un temps previ per a la pròpia reflexió i presa de decisions. Ells han de tenir la seva primera idea abans de proposar idees que devaluen les seves pròpies.
Un cop més, família i escola hem de posar-nos junts en el rol de mediadors, d’acompanyants en el procés d’aprenentatge dels infants. Els mestres hem de poder concretar de forma clara quines tasques s’encarreguen a casa i amb quin objectiu i les famílies de maximitzar l’autonomia del seu fill/a per aconseguir posar en marxa totes les seves potencialitats. No és el paper més senzill per als adults, però sovint és el que més necessiten.
Parar, no fer res, ser, estar…
Per què sentim parlar més cada dia de meditació, mindfulness, tai-txi…? Un grup d’experts ens en parlen en aquest article del suplement ES- de El País, del 23 de gener del 2015. Fer-nos conscients que cal donar un descans a la nostra ment en un món veloç com l’actual és un tema que té molt a veure amb tenir cura de la nostra salut integral. Aquest és un tema que també ens toca als que tenim responsabilitats educatives de qualsevol mena.
Aprendre a conèixer-nos, a saber millor què ens fa falta per estar bé i poder ser conductors amb èxit de la nostra vida ens demana tenir a l’abast molts recursos.
David Bueno, doctor en Biologia; Enric Bufill, neuròleg; Francesc Colom, doctor en Psicologia; Diego Redolar, doctor en Neurociències; Xaro Sánchez, doctora en Psiquiatria, i Eduard Vieta, doctor en Psiquiatria, ens exposen un bon recull d’idees en aquest article que ens poden ser útils en el nostre dia a dia, esperem que el gaudiu.
Podeu llegir l’article sencer en aquest enllaç o clicant sobre la imatge.
Gregory Cajina ha publicat recentment un llibre amb el títol “Rompe tu zona de confort”. L’autor ens anima a arriscar-nos i prendre les nostres pròpies decisions.
Reflexiona sobre el paper que tenen els nens en l’estructura familiar fent una comparació entre Alemanya i Espanya i analitza les conseqüències que això té en el desenvolupament dels menuts de la casa.
Ajudar als nens a adquirir la seva pròpia responsabilitat i a trencar amb la seva zona de confort respectant uns límits és un dels consells al que l’autor ens convida. També ens recorda que el que més necessiten i volen els nostres fills és el nostre temps, compartit, d’oci, d’experiències conjuntes per créixer de la mà, acompanyats per aquelles persones que més els estimen. 
Tampoc perd l’oportunitat de dedicar una pinzellada a les intel·ligències múltiples (H.Gardner) i a desviar la nostra mirada a detectar aquells talents i habilitats insuals que cada un dels nostres infants té.
Us convidem a la lectura d’aquest article que a més ens permet remetre a la metodologia que l’escola posa en marxa. Un dels objectius que ens proposem és tenir unes estructures de funcionament a l’aula que permetin a l’alumne anar adquirint autonomia i capacitat per prendre decisions que l’impliquen de manera directe. Un cop més, la vida per educar als nostres infants és compartida entre tots aquells adults que som mediadors en el seu procés d’aprenentatge. Família i escola anem de la mà.
Sobren les paraules perquè la bellesa de la forma i el contingut d’aquest test no necessita cap més comentari. Apostem sempre per una visió positiva del que suposa gaudir de la condició de ser pares. Trobar un text mesurat com aquest d’un autor reconegut ens reconforta, doncs posa paraules que potser nosaltres no hauriem sabut expressar amb tanta precisió.
Un agraïment al bloc de ididactic per trobar-lo i compartir-lo amb tots nosaltres.
Sobran las palabras porque lo bello en forma y contenido no requiere más comentarios. Siempre hemos apostado por la visión positiva que supone gozar de la condición de ser padre. Sin ser ingenuos y pensar que supone un camino de rosas, pero con la firme convicción de que no hay que poner agua al vino: el privilegio de ser, y ejercer, de padre es el mayor que se nos ha brindado. Por ese motivo, encontrarse con un texto mesurado de un autor reconocido en este mismo sentido sólo produce una pequeña decepción: no haberlo conocido antes. Por lo demás, dejémonos de post y volvámoslo a leer hasta que nuestro cuerpo se haya empapado de él.
Dissabte passat es va publicar aquest article al suplement “Criatures” del diari ARA. Ens sembla que aporta punts de vista i comentaris que ens poden ser vàlids a tots plegats. Ens pot ajudar a reflexionar sobre de quina manera les tecnologies ens poden fer canviar, o no, els hàbits i les rutines familiars. En un moment en què tenim la tecnologia tan present en el nostre dia a dia, hem de plantejar-nos quin lloc ocupnen i quines precaucions o inicidències hem de tenir en compte.
Font: ARENÓS, P (2014, 25 d’octubre). Pantalla:una més a la família. Diari ARA, suplement CRIATURES, pp. 4-5
Orientació Sadako 