HEM FET UN TE PER PARLAR DELS ABUSOS SEXUALS A LA INFÀNCIA

El curs 16-17 vam convidar a la Vicki Bernadet a venir a fer una xerrada sobre els abusos sexuals a la infància. En aquell moment vam pensar que per la rellevància del tema i l’interès que pot suscitar en un entorn educatiu escolar i familiar, valia la pena obrir-ho a tothom i no fer el format tertúlia, com ho és els Fem un te… en un grup de, més o menys, 20 persones. I ens vam sorprendre pel baix nombre de persones assistents, menys de vint, encara que la Vicki ens va dir que això era el normal. Aquest curs hem tornat a fer la proposta perquè el tema s’ho val i pensem que és necessari parlar-ne, però en format Fem un te, pensant que en un entorn més reduït segur que ompliríem el grup, com sol passar en la majoria de tertúlies proposades. Però no ha estat així, entre tots érem 13 persones, aquest cop, totes dones.

El que ens ha transmès la Vicki costa molt de resumir. Ha començat situant-nos en la pell de qui pateix abusos i ha intentat que connectéssim amb nosaltres mateixos en la vessant més personal, no tant amb la de la responsabilitat social, per poder comprendre l’abast de les vivències personals i la complexa problemàtica en la qual es troben.

Ens ha fet adonar que el problema més gran és que la majoria de les persones no tenim ni idea de les dades en relació a aquest problema. I, alhora, valorem el tema des de la distància, ja que quasi ningú pensa que és un problema que pugui tenir-lo en el seu entorn proper.

La realitat és ben diferent. Un 20% de la població pateix abusos abans dels 17 anys. I un 90% dels abusos es produeixen en un entorn proper de confiança o a la família.
La principal causa de la problemàtica és el silenci dels assetjats. Un 92% dels abusats callen. El motiu dels que els pateixen és perquè creuen que se senten més segurs callant que parlant, estan convençuts que si parlen hi tenen molt més a perdre. Tenen por que no se’ls creuran, que s’enfadaran amb ells, que si parlen no els estimaran… I, de fet, aquesta és la realitat que es troben els pocs que parlen, o els que parlen quan ja són grans.
Potser ens hem de preguntar… per què permetem que aquesta xacra social es mantingui?, què ho fa que l’assetjament sexual sigui encara un tema tabú?
Mentrestant ens fem les preguntes o bé mirem cap a una altra banda, els assetjadors segueixen utilitzant el seu poder sobre les víctimes perquè mantinguin el silenci amb els mateixos arguments que fan que els assetjats callin. I ho fan abusant d’una assimetria d’edat i/o amb coacció: engany, manipulació i amenaces.

No hi ha abusos grans o petits, ha dit la Vicki. L’Abús sexual és qualsevol actitud de tipus sexual d’una persona cap a un menor, amb o sense contacte físic. (Cal tenir present que està prohibit tenir relacions sexuals amb persones de menys de 16 anys). La vivència emocional de qui pateix abusos més la complexitat en sí de l’assetjament sexual a la infància determinarà la gravetat dels fets, més que el tipus d’abús.

“Què podem fer?”

Sembla que si poguéssim aconseguir que no se silenciés cap abús estaríem en el camí, però ara per ara això no és gens fàcil. De manera que el més recomanable és fer prevenció des de la família i des de l’escola, educant en la confiança, però també prenent consciència de com ho fem, de quins missatges transmetem oralment i amb la nostra manera de fer. Cal que siguem molt coherents! Dependrà molt dels missatges en sí i com es transmeten que es crearà un clima propici a tenir nens i nenes vulnerables, o bé, confiats, que saben dir “no” quan els demanen alguna cosa que no els agrada (encara que sigui una persona propera, coneguda, qui intenti fer-li xantatge emocional…).

Els nostres nens i nenes haurien de saber quins són els seus drets, (Declaració universal dels Drets dels Infants, 1991 a Espanya). Els pares i educadors els hi hauríem de fer saber. En especial, en el tema de l’assetjament sexual, el dret a la intimitat i al respecte per al seu cos. Podem començar per això! Parlar i fer saber tots els nens i nenes quins són els Drets dels Infants (Aquest document us pot ser útil).

No haguéssim acabat de parlar perquè de cada pregunta i de cada resposta en sortien moltes idees per tenir-les presents. Es notava que volíem absorbir-les, no tornar a oblidar-les com si no anés amb nosaltres. Per acabar, algunes idees més, de caire preventiu:

  • Si un nen/a fa algun canvi radical amb alguna activitat… que fins al moment li agradava, estar present i preguntar què passa, acompanyar, dir-li que vols entendre per què hi ha hagut el canvi. Mai minimitzar un canvi radical d’actitud que dura en el temps. Mai esperar, “a veure si li passa”.
  • No intentar fer prevenció des de l’educació en la por. La por sol ser nostra, cal transmetre confiança. Escoltar i respectar allò que expressa i fa patir al nostre fill/a, encara que sigui en relació a algú proper. No minimitzar i fer callar.
  • Parlar amb els nens/es sobre el tema assegurant que estan connectats. Evitar una “xerrada” artificial. Parlar des de la perspectiva de l’error, tots en cometem d’errors, mai des de la del poder. I quan ens equivoquem el millor és parlar-ne, donar confiança perquè això passi.
  • Tenir temps de parlar lliurement de tot el que es vulgui, sense tabús, de manera sistemàtica, és una bona manera de fer prevenció. Evitar fer valoracions i judicis.
  • “No tenir secrets”. Parlar amb els infants del tipus de secrets, els que fan bé i els que fan anar malament, es poden tenir secrets amb data de caducitat, sinó ja no són secrets, són un problema.
  • Educar la confiança!

Acabem la tertúlia amb un sentiment de molta més consciència personal, i alhora ens aclapara el pes de la responsabilitat per la complexitat del tema. Els abusos en la infància encara és un tema que es tapa i d’aquesta manera es permet.

Hem gaudit del saber de la Vicki i valorem la feinada que fa a la Fundació que porta el seu nom.

Si voleu saber més sobre el tema, sobre el que fan, o voleu veure recursos de tipus divers, visiteu la seva pàgina web Fundació Vicki Bernadet.

“O ESTÀS EN EL CREAR O EN EL DESTRUIR, NO HI HA TERME MIG”

La Contra de la Vanguàrdia ens proporciona sovint entrevistes a persones interessants que ens aporten idees des de punts de vista diferents i ens obren camins a espais poc coneguts per la majoria. Això passa amb la que li van fer al Doctor Karmelo Bizkarra, especialista en medicina higienista, el dia 13 de setembre del 2018. 

Exposa les seves idees entorn la malaltia i la salut, el significat que li atribueix a cada estat i com hem d’aprendre a comprendre en nosaltres mateixos el que ens diu el nostre cos per arribar a viure en harmonia. Diu que podem ser pacients o actors en relació a la nostra vida, però que no existeix el terme mig.

Ens parla des de la seva experiència personal i professional, amb afirmacions ben contundents com la del títol de l’entrevista: “O estàs en el crear o estàs en el destruir, no hi ha terme mig”

Creiem que la lectura d’aquesta Contra no us deixarà indiferents i que pot donar per parlar i debatre una bona estona.

Esperem que us agradi!

A L’ADOLESCENT LI TOCA SER UNA MICA DESCEREBRAT

Comencem un nou curs que segur ens proporcionarà moltes ocasions per fer nous aprenentatges i consolidar-ne d’altres.

El primer dia d’escola, 12 de setembre de 2018, la Vanguardia ens regala una Contra de Jaume Funes parlant, una vegada més, dels adolescents. Mai n’hi ha prou! Com a pares i mares i com educadors necessitem anar exercitant la comprensió dels nois i noies que estan en una etapa en que sovint semblen fer allò que “no toca”, però que els cal fer per créixer.

Esperem que us agradi: “Al adolescente le toca ser un poco descerebrado”

Amb aquesta primera entrada al blog, tot l’Equip d’Orientació Psicopedagògica volem desitjar un bon curs a tothom!!!

SEXISME EN EDUCACIÓ

El passat dimarts vam gaudir del darrer Fem un te del curs, per parlar de sexisme en educació.

La Joana Bou, de la cooperativa Fil a l’agulla ens va acompanyar i guiar, remarcant en el diàleg que es va establir, aquells aspectes en els que cal parar atenció per educar de manera equitativa.

“Us poseu per parelles? Trieu tres coses que porteu al bolso amb les que us presentareu a la vostra parella. Després vosaltres en triareu una de es que us han presentat per presentar la vostra parella a tot el grup”

Amb aquesta proposta vam activar la nostra capacitat reflexiva per entrar de ple en el tema que ens ocupava.

Que difícil és resumir tot el que anava sorgint amb aportacions i rèpliques…

Així, doncs, enunciarem alguns dels temes més rellevants dels que vam ser capaces de prendre nota:

  • Coeducació, què és?
  • Nens i nenes reben una educació desigual. Reben uns estereotips. Hi ha sancions de gènere.
  • Cal revalorar el món femení, els valors associats a la feminitat. Tenir presents i fer valdre les aportacions que han fet les dones al món.
  • La importància de créixer amb referents de tots tipus, no només masculins. Cal transmetre que el paper de les nenes no és de segona.
  • La importància d’introduir la democràcia profunda en totes les àrees.
  • El concepte de la Interseccionalitat. Privilegis, opressions… estableixen una complexa trama en cada persona.
  • Si es vol educar de manera equitativa cal donar espais per expressar les emocions i poder parlar dels privilegis i les opressions que cadascuna de les persones vivim, oferir-los als infants. Poder expressar allò que produeix dolor.
  • Cal tenir temps de qualitat per parlar amb els infants.
  • No problematitzar les situacions de diferència. Fer veure que ser diferent no és un problema, però cal transmetre-ho a partir de les vivències, dels valors i de la coherència educativa. Transmetre que ser diferent és un valor, “es guai”!
  • Coeducar és difícil. Es van fent petites coses que ja serveixen. Podem “Colonitzar” les xarxes amb notícies, informacions que mostrin la diferència. Cal reivindicar la diferència. Amb els infants podem parlar del nostre camí personal en la diferència, tots hem fet el nostre.
  • Els privilegis per ser home…, cal tenir-los presents, s’ha d’educar en la pèrdua d’alguns privilegis. Hi ha privilegis que els homes no se’ls poden treure de sobre. En favor dels privilegis, compartir-los. Jo, noi, que tinc el privilegi, què puc fer?Posicionar-se en favor de l’equitat, sent noi. 
  • La masculinitat també té costos.
  • L’educació arriba cada dia més lluny en coeducació,  però no podem defallir, encara caldrà temps i esforços per transformar el sistema econòmic.

Vam acabar amb la lectura d’una carta, la voleu llegir?    Carta de una madre

Vam ser un grup de 16 persones (14 dones i 2 homes).

UNA NOVA FORMA D’AVORRIR-SE

Captura de pantalla 2017-11-08 a les 15.14.11

L’avorriment, avorrir-se, ser avorrit…, ens sonen com expressions negatives que ens porten a sentiments d’apatia, de desgana…, sentiments negatius.

Segons José Antònio Marina “l’avorriment és el pas previ a la creativitat”, acció que afavoreix gaudir i que pot proporcionar satisfaccions lligades a sentiments positius.

Sentim parlar  sovint que vivim una època de canvis, un canvi d’era, una velocitat espectacular en els canvis…

Tenim temps d’avorrir-nos? Ens avorrim?

Molts cops sentim l’expressió “això és avorrit” o “m’avorreixo” a la boca dels nostres nens i nenes. I què els diem? Què els podem dir?

Avorrir-nos quan tenim el temps ple d’activitats, sembla una contradicció. És una nova manera d’avorriment, que pot generar una mena de malestar del que no trobem la forma de sortir. Ens cal anar elaborant una nova manera, amb nous referents, ser més conscients del valor i els significat de l’avorriment per arribar a superar-lo com una fase inicial d’un procés que estimula la nostra ment curiosa i activa, cap a la creativitat.

Fa algunes setmanes sortia un article en aquest blog que parlava del fenomen “Slow parenting”. Es comentava la importància del temps, de gaudir-lo, d’assaborir-lo amb un ritme que necessita reduir la velocitat en la que ens trobem sovint immersos i que ens permet sentir millor i més a fons. Rebaixar la velocitat en les relacions amb els familiars, els amics… per estar bé i créixer millor.

En la mateixa línia i de manera complementària us convidem  a llegir l’article “El nuevo aburrimiento”, publicat al Magazine de La Vanguàrdia del passat 15 d’octubre del 2017, signat per Antonio Ortí i amb il·lustracions de Ana Yael. Trobem interessant el recorregut que fa per trobar el sentit de l’avorriment, en procés de canvi, i com podem fomentar que esdevingui un sentiment inicial en el camí cap a la creativitat.

Esperem que us agradi!

 

 

http://www.magazinedigital.com/historias/reportajes/nuevo-aburrimiento

CARLES CAPDEVILA

No sabem si compartiu el nostre missatge, però molts mestres i pares i mares ens sentim una mica “orfes”, ara que en Carles Capdevila ens ha deixat. Les seves paraules ben expressades, els seus missatges, sovint tan oportuns, han estat referents per a moltes persones que dediquem bona part de la nostra vida a educar, ja sigui professionalment, o no.

Ens consola una mica saber que ha deixat un llegat tan ric i tan a l’abast, que podrem sentir-lo proper, cada vegada que vulguem.

Per aquest motiu, volem compartir amb vosaltres tres enllaços on podreu gaudir dels seus missatges, carregats de positivisme, malgrat ser crítics i rotunds, perquè ens arriben amanits amb el bàlsam del seu sentit de l’humor.

Gràcies Carles, et trobem a faltar!

Carles Capdevila: “Viure amb humor”

Carles Capdevila i l’Alba Castellví: “Fill meu, per què ets tan maleducat?”

Els deures, dels alumnes o dels pares? 

Recentment han estat moltes les reflexions sobre els deures, la seva incidència en els resultats acadèmics, el tipus de deures que s’han de posar, etc.

La Vanguardia va publicar  l’any passat un interessant article en relació a la necessitat de que siguin els nens qui facin els deures i no els pares. D’igual manera no descuida que hi hagi casos específics que requerixin d’aquesta ajuda, però que en la major part dels casos han de ser els propis alumnes els qui resolguin les tasques que se’ls posen per realitzar a casa.

Certament cal ser consicents dels diferdeuresents objectius que hi pot haver darrere l’encarrec de determinades feines a casa. Algunes d’elles poden ser de consolidació i busquen millorar l’autonomia i responsabilitat de l’alumne. Altres potser poden requerir de més ajuda si es tracta de projectes més oberts d’investigació per fomentar els interessos particulars de cada criatura. Amb tot, ells han de ser els protagonistes de la tasca i els adults hem de procurar mesurar i guiar la seva cerca, la comprensió del que llegeixen i acompanyar-los perquè puguin organitzar les seves idees d’una forma que comprenguin i tingui sentit. Només si han fet una tasca per ells mateixos, si se’n senten autors, la poden mostrar i defensar amb seguretat, orgull i coneixement del que expliquen.

També cal considerar que algunes de les tasques que puguin fer els alumnes a casa puguin ser de caire més creatiu. És important deixar que els nens i nenes puguin explorar aquesta vessant d’ells mateixos. Posar al seu abast tècniques, materials o propostes diverses els pot ajudar a obrir els seus horitzons i les possibilitats que maneguen, però sobretot cal donar-los un temps previ per a la pròpia reflexió i presa de decisions. Ells han de tenir la seva primera idea abans de proposar idees que devaluen les seves pròpies.

Un cop més, família i escola hem de posar-nos junts en el rol de mediadors, d’acompanyants en el procés d’aprenentatge dels infants. Els mestres hem de poder concretar de forma clara quines tasques s’encarreguen a casa i amb quin objectiu i les famílies de maximitzar l’autonomia del seu fill/a per aconseguir posar en marxa totes les seves potencialitats. No és el paper més senzill per als adults, però sovint és el que més necessiten.

 

 

Habilitats bàsiques per l’aprenentatge

educaglobalEls experts en educació detecten una distància entre el que la major part d’estudiants aprenen a les escoles i el que haurien de saber per desenvolupar-se de forma adient en el seu entorn.

En aquest enllaç trobareu  l’article on es mencionen algunes habilitats bàsiques que cal  tenir en compte.

HEM FET UN TE PER PARLAR DE NEUROCIÈNCIA I EDUCACIÓ

El passat dimarts, 15 de març, vam coimagempartir tertúlia un grup de mares, pares, membres del Departament d’Orientació i en David Bueno, per parlar de la neurociència relacionada amb diferents moments de l’educació dels nostres nens, nenes, nois i noies.

Es va parlar de connexions neuronals, els anys més importants per la quantitat de connexions que es fan (0-3 anys), què passa a l’adolescència, quin paper hi juga l’ambient (familiar, escolar, amisimagetats, societat…). Es van plantejar dubtes sobre beneficis o perjudicis dels ímputs que arriben de la televisió, de les tauletes…
La importància de donar models, referents a través de la lectura, la creació de personatges en teatre o cinema…, els contes. I les arts, la música, les creacions plàstiques…

Ah! També es va parlar de les emocions i el cervell i encara moltes altres qüestions!image
Al final, va comparar com es conjuguen totes les variables implicades en el que és el cervell, les seves connexions i les seves possibilitats, amb la papiroflèxia.

De fet, fa pocs dies ha publicat un llibre que es titula Cerebroflexia, que sembla pot il·lustrar alguns dels misteris d’aquest organ tan potent.image

FRANCESCO TONUCCI (Entrevistat per Carles Capdevila)

imageÉs un plaer llegir o escoltar a Francesc Tonucci!

Una ciutat adaptada a les necessitats dels nens és millor per a tothom”

En aquesta entrevista que li fa Carles Capdevila l’11 de novembre al diari ARA, es desprèn la seva passió pels infants. Convida tothom, especialment als mestres, a pensar en l’educació que reben i la que han de rebre. Parlar d’uns nens i nenes que no poden ser-ho pels impediments que “la societat” imposa, en un suposat benefici en pro de la seva seguretat.

No té desperdici aquesta llarga entrevista per tot el que hi aporta Francesc Tonucci. Ell diu que ja està més aviat al final de la seva carrera professional i, malgrat els esforços invertits, no acaba de veure grans avanços socials pel que fa al tracte que reben els infants en relació als seus drets com a tals.