COM PODEM ACOMPANYAR ELS NOSTRES FILLS I FILLES DAVANT LES PÈRDUES DE LA VIDA?

El passat dimarts 19 de febrer vam Fer un te… per parlar de com podem acompanyar als nostres fills i filles davant les pèrdues de la vida.

Vam conèixer la Sra Pons, especialista en acompanyar persones en els processos de dol  que va conduir la tertúlia tocant diferents punts sobre el tema de les pèrdues, seguint els interessos expressats amb antelació pels assistents.

Intentem resumir el que va anar sorgint, sabent que és especialment difícil transmetre amb fidelitat el que es va parlar i el clima de l’estona que vam poder compartir:

El títol de la tertúlia vol explicar que no només patim les pèrdues quan es refereixen a la mort d’algú, sinó totes les pèrdues de la vida.

Se sap que al llarg de la nostra vida en podem patir més de 250. I anem sempre amb la L de pràctiques, fins a la darrera pèrdua, que és la mort. Ens enfrontarem a aquesta darrera pèrdua depenent de com haguem anant vivint totes les altres.

Cada pèrdua és un dol que té diferents etapes, tres o cinc, depenent de diferents autors.

L’etapa inicial és de caos. És molt difícil en aquesta etapa estar en equilibri. Es pot patir angoixa, culpabilitat, ràbia, tristesa… i el shock emocional pot durar des de dies a mesos. En aquesta primera fase es viuen diferents emocions i es va endavant i enrere, no hi ha un procés lineal. Això es pot agreujar quan la pèrdua és de cop, sense cap mena d’anticipació.

I com podem ajudar els nostres fills i filles davant aquestes pèrdues?

Cal observar quina és la resposta dels nens/es, veure com van processant les informacions relacionades amb la pèrdua. El més important és que sentin que poden parlar amb llibertat amb nosaltres. El millor és deixar que expressin com vulguin el seu dolor, no hem de dir coses com “no ploris”, sinó, “si vols plorar, plora”…

Com adults hem de ser exemples del que els demanem davant del dolor. Per tant, si el que sentim ens fa plorar, ho hem de fer. Plorar junts pot ser una manera bona d’alliberar el dolor. Així mateix, si els demanem que ens expliquin com se senten…, nosaltres també els hem d’explicar com ens sentim.

Si veiem que els nostres fills/es estan més nerviosos, s’enrabien…, és bo proporcionar ocasions per deixar que surti la ràbia. Algunes idees poden ser proposar fer esport o exercici físic, picar un coixí…  Si no troben maneres de deixar sortir el malestar pot aparèixer l’ansietat, per això és important trobar una manera més física, concreta.

Comunicar a l’escola que el fill o filla està passant per un moment de pèrdua sol ser una bona idea. Potser els ajudarà a parlar del que senten, o simplement podran explicar el que els ha passat. Però si no volen parlar, no s’ha d’apretar, no els hem d’agobiar amb la preocupació de pare o de mare. Es pot anar preguntant de tant en tant, sense insistir. Ells explicaran quan menys ens ho esperem. Ens cal estar atents al moment que ells escullen per parlar, que ens pot agafar en una situació insòlita i que podem considerar la menys adequada, però que cal aprofitar!

Però, si passat un temps no parlen i veiem que estan malament pot anar bé explicar una pèrdua nostra, per fer-los còmplices. Quan se senten còmplices es poden anar obrint poc a poc.

Cal retornar-los confiança, dir-los que estem segurs que podran aconseguir superar la pèrdua i fer-los saber que en sortiran més grans i més forts. Podem recordar-los les seves fortaleses, que són forts en aspectes que en aquell moment s’obliden, parlar d’exemples concrets en ocasions ja viscudes.

Si no es passa el dol, allà es queda i es van acumulant els dols successius.

Estem a l’etapa final del dol quan arribem a poder dir AIXÒ ÉS EL QUE HI HA i HAIG DE VIURE AMB AIXÒ.

Els nens van molt més ràpids, si no es queden enganxats en cercles tancats de culpes. La culpa és molt verinosa, costa sortir-ne un cop hi entres.

Cal parlar de la mort amb els nens/es? Dir-los que un familiar proper està malalt i que no es pot recuperar i, per tant, morirà?

Hem de procurar que la mort no sigui un tabú. És bo aprofitar moments de la vida per anar preparant-los per a la mort. Hi ha moltes ocasions no tan properes com la d’un familiar malalt per parlar-ne. Quan fan preguntes se’ls ha de respondre tot, que no sentin que estem fugint. Sinó ells faran el mateix. Parlar-ne normalitza.

Si ens desconcerten amb una pregunta i no sabem quina resposta donar, podem respondre amb una altra pregunta, per exemple:

  • “A l’estiu encara hi serà l’avi?”
  • “Per què ho vols saber?”

Sovint ens sorprendrà que el que volen saber és molt més concret del que ens imaginem. Ens podrien respondre…

  • “És que és el meu aniversari…”

Per donar la notícia que algú morirà properament és recomanable, si es pot, anar donant informacions “disparos de aviso”, que seran com un coixí. Donar informacions amb opcions i possibilitats que els puguin servir per triar les que més els agradin.

Quan som més grans estem més enganxats a la vida, per això cal que anem parlant de la mort. És més fàcil viure el present i estar bé quan parlem amb naturalitat de la mort. Això ens pot fer més conscients del valor de fer un petó abans d’anar a dormir a les persones que estimem, encara que estiguem enfadats, ja que mai sabem què pot passar.

Els nens i nenes han d’assistir a les cerimònies de comiat, funerals…?

Cal anar-los preparant poc a poc i respectar el que volen. Sempre cal tenir un pla B per tal de donar llibertat de fer, sense forçar gens.

Quant de temps dura el dol? El dol no acaba mai, disminueix la quantitat de temps i la intensitat de la tristesa.

La pèrdua és com un riu i hem de deixar que passi. A vegades posem molts mecanismes per evitar que passi el procés, cal deixar fer el seu curs de manera natural.

No té molta importància saber en quina etapa estàs.

“Començo a no recordar la seva cara, la seva olor…”. Quan ja  no recordes la seva cara és que ja està dins teu, ja és amb tu.

Quan no penses amb la persona que ha mort et pots sentir una mica culpable, però això forma part del procés.

Quan estic passant un dol fer el que tinc ganes de fer, fluir amb el que va venint és una bona manera de viure’l.

Amb el temps la tristesa es converteix amb nostàlgia.

Puc ser feliç si em falta “tal persona”? Això pot fer sentir culpable. Pots tenir molts sentiments al mateix temps. Pots viure un dol i sentir-te trist/a, però també sentir-te feliç perquè tens una vida que t’hi fa sentir.

Cadascú viu el seu procés de dol. A vegades fer processos diferents amb la parella, anar desfasats, poden perjudicar la relació.

I a l’escola hem de parlar de la mort? És necessari parlar de les pèrdues a l’escola.

Veiem moltes pèrdues de separacions de pares, que afecten molt els infants, que són processos de dol molt importants per a nens i nenes, amb les mateixes fases, són les mateixes en qualsevol pèrdua.

És responsabilitat del sistema educatiu educar per aprendre a gestionar el patiment, la dimensió espiritual dels alumnes.

També cal ajudar/educar a poder plorar als nens (sexe masculí), que socialment està contemplat que han de ser “forts”.

Preparar per a les pèrdues és el millor regal per deixar als nostres fills.

En acabar la Sara ens va recomanar el llibre: El nen i la mort 

edf

Anuncis

A L’ADOLESCENT LI TOCA SER UNA MICA DESCEREBRAT

Comencem un nou curs que segur ens proporcionarà moltes ocasions per fer nous aprenentatges i consolidar-ne d’altres.

El primer dia d’escola, 12 de setembre de 2018, la Vanguardia ens regala una Contra de Jaume Funes parlant, una vegada més, dels adolescents. Mai n’hi ha prou! Com a pares i mares i com educadors necessitem anar exercitant la comprensió dels nois i noies que estan en una etapa en que sovint semblen fer allò que “no toca”, però que els cal fer per créixer.

Esperem que us agradi: “Al adolescente le toca ser un poco descerebrado”

Amb aquesta primera entrada al blog, tot l’Equip d’Orientació Psicopedagògica volem desitjar un bon curs a tothom!!!

SEXISME EN EDUCACIÓ

El passat dimarts vam gaudir del darrer Fem un te del curs, per parlar de sexisme en educació.

La Joana Bou, de la cooperativa Fil a l’agulla ens va acompanyar i guiar, remarcant en el diàleg que es va establir, aquells aspectes en els que cal parar atenció per educar de manera equitativa.

“Us poseu per parelles? Trieu tres coses que porteu al bolso amb les que us presentareu a la vostra parella. Després vosaltres en triareu una de es que us han presentat per presentar la vostra parella a tot el grup”

Amb aquesta proposta vam activar la nostra capacitat reflexiva per entrar de ple en el tema que ens ocupava.

Que difícil és resumir tot el que anava sorgint amb aportacions i rèpliques…

Així, doncs, enunciarem alguns dels temes més rellevants dels que vam ser capaces de prendre nota:

  • Coeducació, què és?
  • Nens i nenes reben una educació desigual. Reben uns estereotips. Hi ha sancions de gènere.
  • Cal revalorar el món femení, els valors associats a la feminitat. Tenir presents i fer valdre les aportacions que han fet les dones al món.
  • La importància de créixer amb referents de tots tipus, no només masculins. Cal transmetre que el paper de les nenes no és de segona.
  • La importància d’introduir la democràcia profunda en totes les àrees.
  • El concepte de la Interseccionalitat. Privilegis, opressions… estableixen una complexa trama en cada persona.
  • Si es vol educar de manera equitativa cal donar espais per expressar les emocions i poder parlar dels privilegis i les opressions que cadascuna de les persones vivim, oferir-los als infants. Poder expressar allò que produeix dolor.
  • Cal tenir temps de qualitat per parlar amb els infants.
  • No problematitzar les situacions de diferència. Fer veure que ser diferent no és un problema, però cal transmetre-ho a partir de les vivències, dels valors i de la coherència educativa. Transmetre que ser diferent és un valor, “es guai”!
  • Coeducar és difícil. Es van fent petites coses que ja serveixen. Podem “Colonitzar” les xarxes amb notícies, informacions que mostrin la diferència. Cal reivindicar la diferència. Amb els infants podem parlar del nostre camí personal en la diferència, tots hem fet el nostre.
  • Els privilegis per ser home…, cal tenir-los presents, s’ha d’educar en la pèrdua d’alguns privilegis. Hi ha privilegis que els homes no se’ls poden treure de sobre. En favor dels privilegis, compartir-los. Jo, noi, que tinc el privilegi, què puc fer?Posicionar-se en favor de l’equitat, sent noi. 
  • La masculinitat també té costos.
  • L’educació arriba cada dia més lluny en coeducació,  però no podem defallir, encara caldrà temps i esforços per transformar el sistema econòmic.

Vam acabar amb la lectura d’una carta, la voleu llegir?    Carta de una madre

Vam ser un grup de 16 persones (14 dones i 2 homes).

LES 15 NECESSITATS QUE HAS D’ATENDRE DEL TEU FILL…

El passat 20 de febrer el diari El País va publicar un article signat per Rafael Guerrero Tomás, director de Darwin Psicólogos, que sembla ens ve a donar solucions a una de les tasques més difícils de fer de pares: decidir quina resposta, atenció, donar als nostres fills i filles per encertar-la. Sovint els nostres dubtes són pitjors que les possibles solucions. Una resposta seriosa i fonamentada en la certesa que funcionarà, arriba als nostres nens i nenes amb claredat i té molts punts per satisfer les seves necessitats. Però no és tan senzill.

Us proposem la lectura d’aquest article: Las 15 necesidades de tu hijo que debes atender para que tenga una buena salud mental . El volem compartir amb vosaltres perquè estem segurs que us pot donar moltes pistes per elaborar la llista de necessitats dels vostres fills i filles.

Esperem que us sigui útil!

 

 

FEM UN TE, PER PARLAR DELS ALUMNES QUE ENTENEN EL MÓN D’UNA ALTRA MANERA?

El proper dimarts, 16 de gener a  les 17h es durà a terme la Tertúlia Taller: Fem un te… per parlar dels alumnes que entenen el món d’una altra manera (Alumnes amb Trastorn de l’Espectre Autista)?

En aquesta sessió hi  haurà l’Ester Merín, especialista  en el tema, que guiarà la xerrada, juntament amb persones de l’Equip d’Orientació Psicopedagògica.

Us podeu inscriure en aquest formulari, i també hi podreu anotar el que us interessaria tractar sobre el tema plantejat, dubtes, preguntes, experiències… , que ens servirà per preparar la tertúlia.

Per tal de facilitar que sigui una tertúlia on tothom pugui participar es farà un grup de 15-20 persones (cada persona que vulgui assistir ha d’omplir un formulari, encara que siguin membres de la mateixa família), per rigorós ordre de devolució del formulari.  

Us enviarem un correu per confirmar-vos que en formeu part.

Esperem que aquesta proposta sigui del vostre agrat.

UNA NOVA FORMA D’AVORRIR-SE

Captura de pantalla 2017-11-08 a les 15.14.11

L’avorriment, avorrir-se, ser avorrit…, ens sonen com expressions negatives que ens porten a sentiments d’apatia, de desgana…, sentiments negatius.

Segons José Antònio Marina “l’avorriment és el pas previ a la creativitat”, acció que afavoreix gaudir i que pot proporcionar satisfaccions lligades a sentiments positius.

Sentim parlar  sovint que vivim una època de canvis, un canvi d’era, una velocitat espectacular en els canvis…

Tenim temps d’avorrir-nos? Ens avorrim?

Molts cops sentim l’expressió “això és avorrit” o “m’avorreixo” a la boca dels nostres nens i nenes. I què els diem? Què els podem dir?

Avorrir-nos quan tenim el temps ple d’activitats, sembla una contradicció. És una nova manera d’avorriment, que pot generar una mena de malestar del que no trobem la forma de sortir. Ens cal anar elaborant una nova manera, amb nous referents, ser més conscients del valor i els significat de l’avorriment per arribar a superar-lo com una fase inicial d’un procés que estimula la nostra ment curiosa i activa, cap a la creativitat.

Fa algunes setmanes sortia un article en aquest blog que parlava del fenomen “Slow parenting”. Es comentava la importància del temps, de gaudir-lo, d’assaborir-lo amb un ritme que necessita reduir la velocitat en la que ens trobem sovint immersos i que ens permet sentir millor i més a fons. Rebaixar la velocitat en les relacions amb els familiars, els amics… per estar bé i créixer millor.

En la mateixa línia i de manera complementària us convidem  a llegir l’article “El nuevo aburrimiento”, publicat al Magazine de La Vanguàrdia del passat 15 d’octubre del 2017, signat per Antonio Ortí i amb il·lustracions de Ana Yael. Trobem interessant el recorregut que fa per trobar el sentit de l’avorriment, en procés de canvi, i com podem fomentar que esdevingui un sentiment inicial en el camí cap a la creativitat.

Esperem que us agradi!

 

 

http://www.magazinedigital.com/historias/reportajes/nuevo-aburrimiento

FEM UN TE… PER PARLAR DE L’ASSETJAMENT ESCOLAR?

image

El proper dimarts, 14 de novembre a  les 17h es durà a terme la Tertúlia Taller: Fem un te… per parlar de l’assetjament escolar?

En aquesta sessió hi  haurà l’Oriol Julià i el Javi Castillo de SEER (Salut i Educació Emocional)  especialistes  en el tema, que guiaran la xerrada, juntament amb persones de l’Equip d’Orientació Psicopedagògica.

Us podeu inscriure en aquest formulari, i també hi podreu anotar el que us interessaria tractar sobre el tema plantejat, dubtes, preguntes, experiències… , que ens servirà per preparar la tertúlia.

Per tal de facilitar que sigui una tertúlia on tothom pugui participar es farà un grup de 15 persones (cada persona que vulgui assistir ha d’omplir un formulari, encara que siguin membres de la mateixa família), per rigorós ordre de devolució del formulari.  

Us enviarem un correu per confirmar-vos que en formeu part.

Esperem que aquesta proposta sigui del vostre agrat.

CARLES CAPDEVILA

No sabem si compartiu el nostre missatge, però molts mestres i pares i mares ens sentim una mica “orfes”, ara que en Carles Capdevila ens ha deixat. Les seves paraules ben expressades, els seus missatges, sovint tan oportuns, han estat referents per a moltes persones que dediquem bona part de la nostra vida a educar, ja sigui professionalment, o no.

Ens consola una mica saber que ha deixat un llegat tan ric i tan a l’abast, que podrem sentir-lo proper, cada vegada que vulguem.

Per aquest motiu, volem compartir amb vosaltres tres enllaços on podreu gaudir dels seus missatges, carregats de positivisme, malgrat ser crítics i rotunds, perquè ens arriben amanits amb el bàlsam del seu sentit de l’humor.

Gràcies Carles, et trobem a faltar!

Carles Capdevila: “Viure amb humor”

Carles Capdevila i l’Alba Castellví: “Fill meu, per què ets tan maleducat?”

PARES I MESTRES CARREGUEM ALS NENS LES NOSTRES MANCANCES EMOCIONALS

eva-bachLlegim en el diari Catorze14, del 16 de febrer de 2017, una entrevista realitzada per la Gemma Ventura, feta a l’Eva Bach, que pensem val molt la pena compartir.
Ens sembla extraordinària la manera amb la que l’Eva Bach expressa la importància que té la salut emocional en l’educació dels nens i nenes; ho deixa ben clar quan diu “necessitem tallers de reparació d’adults”.
Evidentment, quan decideixes ser mare o pare, o quan vols dedicar la teva vida professional al món de l’educació, ningú et fa passar cap prova de salut emocional, ni cap prova per validar els recursos emocionals que tens per avalar que ja estàs a punt per encarar els conflictes que segur et trobaràs i als que t’hauràs d’enfrontar.
Però mai és tard per anar prenent consciència. Ens sembla una aportació excel·lent, aquesta entrevista, per reflexionar i per donar suport a possibles accions.
Esperem que us agradi: «Pares i mestres carreguem als nens les nostres mancances emocionals»

CRÉIXER SENSE COMPLEXES

Recentment s’ha pogut veure per les xarxes un d’aquells vídeos que remouen la consciencia dels adults i que ens fan preguntar sobre els estereotips i l’autoconfiança.

En aquest vídeo es veu clarament com els nens i nenes tenen una percepció sobre ells mateixos molt més acceptada que els adults i és en aquest punt on cal reflexionar sobre com ajudar-los a mantenir al màxim aquesta seguretat en ells mateixos.

En un article de la web de “Faros” de l’Hospital de Sant Joan de Déu podem trobar un article molt interessant que parla de les “claus perquè els teus fills creixin sense complexes”. En aquest article es donen estratègies per fomentar l’autoestima, reforçar els vincles familiars i es parla de la importància de ser tolerants i respectuosos amb la diversitat.

També es suggereix un enllaç de El Mundo on es poden trobar “què fer si els nens tenen complexes”, on s’esmenten les senyals d’alarma que cal tenir presents així com l’actitud dels pares davant els complexes de l’infant.

En un altre article de l’ABC també podem trobar “Pautes per ajudar als fills a superar els seus complexes” com un decàleg de recursos quan ens trobem davant d’un fill/a en aquesta situació.