El dimarts 17 de maig hem gaudit d’un FEM UN TE i ho hem fet parlant d’emocions, relacions i salut mental. Ens ha guiat la tertúlia en Mark Dangerfield, Doctor en Psicología per la Universidad Ramon Llull (Barcelona), Psicòleg especialista en Psicología Clínica i en Psicoteràpia, amb més de 25 anys d’experiència professional tant en l’àmbit de la xarxa pública de salut mental a Catalunya, com en consulta privada, per fer un breu resum del seu currículum.
El Mark D. proposa conversar i ens pregunta què és la salut mental per a nosaltres. Comencem així el darrer FEM UN TE d’aquest curs.
Ens han passat dues hores volant i encara haguéssim pogut seguir una bona estona més. Ha estat una tertúlia distesa, amena i, sobretot, molt interessant.
Intentem resumir a continuació les idees que van anar sortint, en base a preguntes o al fragment de dues pel·lícules, en la conversa que es va establir entre els i les participants i en Mark D.
Ens quedem amb aquesta definició: La salut mental o equilibri emocional és la capacitat de poder fer front a les situacions desagradables i el patiment que ens produeixen.
Les relacions ens fan humans i ens permeten sentirnos acompanyats en el nostre patiment. Necessitem relacionar-nos. Necessitem establir vincles afectius.
Com acostar-nos en les relacions més properes?
Ens introdueix al concepte de “mentalització”.
Què és la mentalització?
Es pot definir com la capacitat de veure’ns a nosaltres des de fora i imaginar-nos els altres des de dins. Acostar-nos als altres fent hipòtesis, sense certeses. Desenvolupar la capacitat d’autoobservació.
L’ingredient bàsic per saber si estem mentalitzant és la curiositat, així som capaços/ces de mostrar interès pel que li passa a l’altre.
La base de la vida són les relacions humanes. Recuperar la mentalització és l’únic procés per arribar a parlar de la relació, quan hi ha hagut un conflicte. No podem parlar si tenim activada l’amígdala (amígdala cerebral: rep informació de l’entorn i anticipa la resposta emocional). Interessa més recuperar una sintonia, poder mentalitzar, que tractar el tema que ha originat el conflicte.
Sentir-se entès i no jutjat afavoreix la confiança per tenir relacions i vincular-nos. Notar que hi ha interès i disponibilitat per part de l’altre.
El patiment en aïllament és un factor de risc en la salut mental.
Haver tingut experiències adverses en la infantesa, (negligencia emocional, per exemple) fàcilment pot ser interioritzat i fer actuar amb el mateix déficit en relació als fills i/o filles.
Amb l’acompanyament sempre hi pot haver relacions més resilients.
És normal que es donin cicles d’inhibició de la mentalització en les famílies. Aquests poden durar molt poc (dies) o molt més temps (mesos o anys). El problema és quan s’estableixen com a patró de funcionament. I pot ser que no en siguem conscients!
Al llarg d’un dia podem tenir diferents situacions en les que perdem la possibilitat de mentalitzar. El problema apareix quan no ens n’adonem. Adonar-nos-en ens permet la reparació i el modelatge.
A partir de preguntes que fan els/les participants de la tertúlia ens capbussem dins aquest concepte de la mentalització i hi donem força voltes.
Surten afirmacions com…
Cal fer modelatge com a pares. Com exemple pot servir el de “la taula del menjador”, un moment de trobada de la família, on mostrar curiositat, disponibilitat… i com afavorir l’espai de trobada i de connexió.
Hi ha factors protectors per tenir cura de la salut mental: tenir relacions bones, poder escoltar, poder reparar, poder entendre…
Una bona idea! Tenir espai de calma amb cada un dels fills.
Quan vulguem apropar-nos als fills i filles, no dir “anem a parlar”…
Els pares i les mares hem de ser sempre models, exemples…?
A vegades no tenim la capacitat de respondre amb calidesa i amb cura cap a nosaltres mateixos. Quan notem que ens passa això hem de poder demanar ajuda a algú altre, ho necessitem. És important tenir xarxes de relacions que ens facin sentir acompanyats en les situacions de patiment que ens desborden.
El que ens ajuda més a regular-nos és connectar amb algú que ens pugui comprendre i acompanyar-nos.
Una altra idea important és la de no deixar-nos portar per la conducta externa observable a l’hora de voler acompanyar en una relació, doncs podem atribuir un sentit erroni al que hagi passat en realitat.
Hem de poder defensar la tolerància al “no saber” i assumir la responsabilitat.
Una ajuda per poder regular la tempesta emocional és validar-la, ser algú que acompanya, que no jutja, que potser no sap…, però que hi és.
Arribem al final i ens sembla important prendre la següent idea com a conclusió:
Com adults hem de cuidar-nos per poder cuidar, hem de reconèixer els malestars propis i buscar com acompanyar-los.
Cuidar els cuidadors!!!
Gràcies al MARK D i als assistents a aquest FEM UN TE per la seva participació i per la riquesa i l’interessant intercanvi de vivències i informació que es van donar en aquesta tertúliua.
Orientació Sadako 
