El curs 16-17 vam convidar a la Vicki Bernadet a venir a fer una xerrada sobre els abusos sexuals a la infància. En aquell moment vam pensar que per la rellevància del tema i l’interès que pot suscitar en un entorn educatiu escolar i familiar, valia la pena obrir-ho a tothom i no fer el format tertúlia, com ho és els Fem un te… en un grup de, més o menys, 20 persones. I ens vam sorprendre pel baix nombre de persones assistents, menys de vint, encara que la Vicki ens va dir que això era el normal. Aquest curs hem tornat a fer la proposta perquè el tema s’ho val i pensem que és necessari parlar-ne, però en format Fem un te, pensant que en un entorn més reduït segur que ompliríem el grup, com sol passar en la majoria de tertúlies proposades. Però no ha estat així, entre tots érem 13 persones, aquest cop, totes dones.
El que ens ha transmès la Vicki costa molt de resumir. Ha començat situant-nos en la pell de qui pateix abusos i ha intentat que connectéssim amb nosaltres mateixos en la vessant més personal, no tant amb la de la responsabilitat social, per poder comprendre l’abast de les vivències personals i la complexa problemàtica en la qual es troben.
Ens ha fet adonar que el problema més gran és que la majoria de les persones no tenim ni idea de les dades en relació a aquest problema. I, alhora, valorem el tema des de la distància, ja que quasi ningú pensa que és un problema que pugui tenir-lo en el seu entorn proper.
La realitat és ben diferent. Un 20% de la població pateix abusos abans dels 17 anys. I un 90% dels abusos es produeixen en un entorn proper de confiança o a la família.
La principal causa de la problemàtica és el silenci dels assetjats. Un 92% dels abusats callen. El motiu dels que els pateixen és perquè creuen que se senten més segurs callant que parlant, estan convençuts que si parlen hi tenen molt més a perdre. Tenen por que no se’ls creuran, que s’enfadaran amb ells, que si parlen no els estimaran… I, de fet, aquesta és la realitat que es troben els pocs que parlen, o els que parlen quan ja són grans.
Potser ens hem de preguntar… per què permetem que aquesta xacra social es mantingui?, què ho fa que l’assetjament sexual sigui encara un tema tabú?
Mentrestant ens fem les preguntes o bé mirem cap a una altra banda, els assetjadors segueixen utilitzant el seu poder sobre les víctimes perquè mantinguin el silenci amb els mateixos arguments que fan que els assetjats callin. I ho fan abusant d’una assimetria d’edat i/o amb coacció: engany, manipulació i amenaces.
No hi ha abusos grans o petits, ha dit la Vicki. L’Abús sexual és qualsevol actitud de tipus sexual d’una persona cap a un menor, amb o sense contacte físic. (Cal tenir present que està prohibit tenir relacions sexuals amb persones de menys de 16 anys). La vivència emocional de qui pateix abusos més la complexitat en sí de l’assetjament sexual a la infància determinarà la gravetat dels fets, més que el tipus d’abús.
“Què podem fer?”
Sembla que si poguéssim aconseguir que no se silenciés cap abús estaríem en el camí, però ara per ara això no és gens fàcil. De manera que el més recomanable és fer prevenció des de la família i des de l’escola, educant en la confiança, però també prenent consciència de com ho fem, de quins missatges transmetem oralment i amb la nostra manera de fer. Cal que siguem molt coherents! Dependrà molt dels missatges en sí i com es transmeten que es crearà un clima propici a tenir nens i nenes vulnerables, o bé, confiats, que saben dir “no” quan els demanen alguna cosa que no els agrada (encara que sigui una persona propera, coneguda, qui intenti fer-li xantatge emocional…).
Els nostres nens i nenes haurien de saber quins són els seus drets, (Declaració universal dels Drets dels Infants, 1991 a Espanya). Els pares i educadors els hi hauríem de fer saber. En especial, en el tema de l’assetjament sexual, el dret a la intimitat i al respecte per al seu cos. Podem començar per això! Parlar i fer saber tots els nens i nenes quins són els Drets dels Infants (Aquest document us pot ser útil).
No haguéssim acabat de parlar perquè de cada pregunta i de cada resposta en sortien moltes idees per tenir-les presents. Es notava que volíem absorbir-les, no tornar a oblidar-les com si no anés amb nosaltres. Per acabar, algunes idees més, de caire preventiu:
- Si un nen/a fa algun canvi radical amb alguna activitat… que fins al moment li agradava, estar present i preguntar què passa, acompanyar, dir-li que vols entendre per què hi ha hagut el canvi. Mai minimitzar un canvi radical d’actitud que dura en el temps. Mai esperar, “a veure si li passa”.
- No intentar fer prevenció des de l’educació en la por. La por sol ser nostra, cal transmetre confiança. Escoltar i respectar allò que expressa i fa patir al nostre fill/a, encara que sigui en relació a algú proper. No minimitzar i fer callar.
- Parlar amb els nens/es sobre el tema assegurant que estan connectats. Evitar una “xerrada” artificial. Parlar des de la perspectiva de l’error, tots en cometem d’errors, mai des de la del poder. I quan ens equivoquem el millor és parlar-ne, donar confiança perquè això passi.
- Tenir temps de parlar lliurement de tot el que es vulgui, sense tabús, de manera sistemàtica, és una bona manera de fer prevenció. Evitar fer valoracions i judicis.
- “No tenir secrets”. Parlar amb els infants del tipus de secrets, els que fan bé i els que fan anar malament, es poden tenir secrets amb data de caducitat, sinó ja no són secrets, són un problema.
- Educar la confiança!
- …
Acabem la tertúlia amb un sentiment de molta més consciència personal, i alhora ens aclapara el pes de la responsabilitat per la complexitat del tema. Els abusos en la infància encara és un tema que es tapa i d’aquesta manera es permet.
Hem gaudit del saber de la Vicki i valorem la feinada que fa a la Fundació que porta el seu nom.
Si voleu saber més sobre el tema, sobre el que fan, o voleu veure recursos de tipus divers, visiteu la seva pàgina web Fundació Vicki Bernadet.
Orientació Sadako 