Un article molt interessant del elpuntavui.cat avalua la vessant educativa dels diferents dibuixos animats:
Una anàlisi avalua 163 sèries per a infants i alerta que transmeten comportaments gens inofensius
Es promou l’estereotip que només els preocupa el físic i les compres
Hi ha un excés de violència entre amics
Els professors Concepción Alonso i Jesús Pertíñez van entretenir-se a analitzar 163 sèries diferents, de 17 canals oberts i de pagament, revisant el comportament de 621 personatges. Van gravar els dibuixos emesos durant una setmana, des de les sis del matí fins a les deu de la nit.
Els missatges negatius estan “més amagats del que sembla i els fan ser no tan inofensius com ens pensem els pares”, advertia Concepción Alonso. “És un error pensar que qualsevol dibuix és apte i que la televisió esdevé un entreteniment innocu per a nens i joves.” Fins a un 27% de les sèries tenen una trama violenta. Animalons que es colpegen repetidament, persecucions, lluites i cops gratuïts entre grups d’infants i preadolescents presumptament amics… Són situacions molt comunes, tant que ja no semblen violentes, però resulta evident que el gat Tom i el ratolí Jerry s’esbatussen cada vespre sense parar. Sort que sovint s’acaben fent amics, perquè en d’altres casos les baralles acaben molt pitjor.
Només el 12% de les sèries especifiquen les edats a què van dirigides. Els Simpson o American Dad estan qualificades per a tots els públics, però és evident que inclouen sexisme, sexe, consum d’alcohol i violència física i verbal. Fins i tot hi ha protagonistes mandrosos i es realça la seva actitud.
La dona no resulta gaire benparada en l’anàlisi. Sovint es presenten unes dones consumistes, superficials, geloses o obsessionades amb el seu aspecte físic i a agradar la resta de personatges. A més, només un terç dels personatges són femenins, i aquests sovint estan relegats al paper de parella o mare del protagonista, o acompanyant de l’heroi o el dolent. La porqueta Peppa Pig n’és l’excepció.
Encara sort que les presenten amb un físic saludable, fins i tot massa primes, en algun cas. En canvi, els homes madurs són proposats sovint amb sobrepès, malhumorats i poc avesats a cuidar els infants.
Tant Alonso com Pertíñez destaquen, però, que “les dones són presentades com més reflexives, i sovint plantegen en veu alta un problema i busquen una sortida o solució a l’atzucac de forma lògica o científica”. En canvi, “als personatges de gènere masculí no se’ls acostuma a ocórrer cap més manera de resoldre situacions que donant cops o a bufetades”. Un dèficit comú és que no presenten els adults treballant, i sembla que facin una activitat indeterminada.
Un aspecte que explicaria l’escàs protagonisme de la dona en les sèries és que la majoria són produïdes i dirigides per homes. Només un 7% dels dibuixos són dirigits per dones, segons els crèdits que presenten. “No s’acaba d’entendre tanta desigualtat, ja que les dones són majoria entre les llicenciades en comunicació audiovisual o belles arts, per
exemple”, alerta Alonso.
La gran majoria de personatges són de raça blanca, malgrat que els destinataris dels dibuixos “seran infants d’arreu del món”, explica Pertíñez. “S’ofereix una versió del món massa clàssica.”
Un altre àmbit preocupant és la violència gratuïta o larvada entre els presumptes grups d’amics o companys d’escola. Sèries com ara Doraemon i Monster High mostren episodis de violència o assetjament contra algun membre d’un grup d’amics. “De les relacions amor-odi al maltractament hi ha un pas, i sovint s’hi arriba”, alerten els dos investigadors. El líder del grup o de la banda acostuma a aprofitar-se de la seva situació.
No tot són perills, però. L’ovella Shaun fa servir la intel·ligència per no deixar-se sotmetre. L’abella Maia intenta sempre ajudar els animalons que troba pel bosc. Pocoyo i en Caillou promouen l’amistat més pura. Fins i tot la triomfadora Peppa Pig, malgrat tenir criteri propi, sempre es deixa aconsellar pels pares… En Saari promou la música i Little Bill, la diversitat cultural, també.
Veient el resultat de l’estudi, els dos professors recomanen “controlar millor els dibuixos que miren els nens i joves”, ja que un 62% dels nens veuen els dibuixos sols. Descarten, però, fixar les hores que els nens haurien d’estar davant del televisor.
Els nens europeus passen una mitjana de dues hores i 15 minuts davant del televisor cada dia, durant l’horari lectiu, segons l’Observatori Europeu de la Televisió Infantil. Els adolescents encara en veuen un quart d’hora més.
Orientació Sadako 