UNA NOVA FORMA D’AVORRIR-SE

Captura de pantalla 2017-11-08 a les 15.14.11

L’avorriment, avorrir-se, ser avorrit…, ens sonen com expressions negatives que ens porten a sentiments d’apatia, de desgana…, sentiments negatius.

Segons José Antònio Marina “l’avorriment és el pas previ a la creativitat”, acció que afavoreix gaudir i que pot proporcionar satisfaccions lligades a sentiments positius.

Sentim parlar  sovint que vivim una època de canvis, un canvi d’era, una velocitat espectacular en els canvis…

Tenim temps d’avorrir-nos? Ens avorrim?

Molts cops sentim l’expressió “això és avorrit” o “m’avorreixo” a la boca dels nostres nens i nenes. I què els diem? Què els podem dir?

Avorrir-nos quan tenim el temps ple d’activitats, sembla una contradicció. És una nova manera d’avorriment, que pot generar una mena de malestar del que no trobem la forma de sortir. Ens cal anar elaborant una nova manera, amb nous referents, ser més conscients del valor i els significat de l’avorriment per arribar a superar-lo com una fase inicial d’un procés que estimula la nostra ment curiosa i activa, cap a la creativitat.

Fa algunes setmanes sortia un article en aquest blog que parlava del fenomen “Slow parenting”. Es comentava la importància del temps, de gaudir-lo, d’assaborir-lo amb un ritme que necessita reduir la velocitat en la que ens trobem sovint immersos i que ens permet sentir millor i més a fons. Rebaixar la velocitat en les relacions amb els familiars, els amics… per estar bé i créixer millor.

En la mateixa línia i de manera complementària us convidem  a llegir l’article “El nuevo aburrimiento”, publicat al Magazine de La Vanguàrdia del passat 15 d’octubre del 2017, signat per Antonio Ortí i amb il·lustracions de Ana Yael. Trobem interessant el recorregut que fa per trobar el sentit de l’avorriment, en procés de canvi, i com podem fomentar que esdevingui un sentiment inicial en el camí cap a la creativitat.

Esperem que us agradi!

 

 

http://www.magazinedigital.com/historias/reportajes/nuevo-aburrimiento

Anuncis

EDUCAR LES EMOCIONS ÉS IMPORTANT?

En el nostre dia a dia ens encarem a moltes emocions diferents. En un món on sovint no  hi ha temps per poder viure les emocions amb tota la seva essència i plenitud, ens preguntem com poden aprendre els nostres infants a viure, a sentir i a guiar les seves pròpies emocions.

En un article molt interessant del diari ARA es donen algunes pistes sobre la importància d’educar les emocions en els infants i s’expliquen alguns recursos per saber com fer-ho.

Ajudar-los a posar nom al que senten i no deixar-los sols amb les seves pròpies emocions, ajudar-los a entendre-les i veure per què són bones fins i tot quan ens molesten, ajudar-los a tolerar-les, saber com acompanyar-los en aquest procés i no basar-nos només en els models apresos de quan nosaltres érem petits (ja que sabem que no sempre ens han anat del tot bé en aquest aspecte) i posar límits quan cal per preservar el seu benestar i el dels altres… són alguns dels recursos que ens dóna aquest article tant interessant al que avui volem donar llum.

Com sabeu, a l’escola Sadako treballem també en aquesta línia, dedicant moments específics a aquest acompanyament, amb estones com l’educació emocional o l’acompanyament tutorial, així com en alguns tallers. Reconèixer les pròpies emocions ens ajuda a saber qui som, com som i com ens situem davant el món, alhora que ens permet cercar recursos per gestionar aquestes emocions cada cop millor.

Esperem que sigui del vostre interès i que obri al menys un debat interessant per reflexionar sobre com eduquem els nostres infants.

ARTICLE: PER QUÈ CAL EDUCAR LES EMOCIONS? 

SLOW PARENTING

Quan parlem d’aquest terme estem parlant d’una filosofia de vida que va dirigida cap a una infància sense presses, tot procurant-los un desenvolupament adequat.

Aquesta manera d’educar, que es pot traduir com a “criança pausada”, busca reduir l’estrés dels infants i proveir-los de més temps lliure.

Això és el que predica la tendència de criança pausada (o ”slow parenting”), un estil de criança/educació més pausat, que té per objectiu trobar l’equilibri, amb més temps lliure per petits i grans, i una planificació familiar menys estressant, més relaxada per afrontar el dia a dia. Sense presses en el dia a dia, procurant que siguin capaços d’anar adquirint els aprenentatges al seu ritme, sense saltar-se etapes, gaudint de temps lliure no planificat ni estructurat, fins i tot amb moments d’avorriment.

Un tipus de criança que intenta lluitar contra la rapidesa que domina la nostra societat, que ens pressiona i ens aboca a viure pensant i organitzant sempre activitats per als nostres fills
En aquest sentit us proposem la lectura de l’article : “Slow parenting” i el valor de l’avorriment publicada a la revista FAROS que edita l’Hospital de Sant Joan de Déu.

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/slow-parenting-valor-lavorriment

Educar el sentit de l’humor

Faros ha tret un nou butlletí aquesta setmana amb articles que de nou ens criden molt l’atenció sota el títol “com fer dels nostres fills millors persones?

Un d’ells parla de la importància que té riure per les nostres vides, així com de poder-los ensenyar als nostres fills a tenir sentit de l’humor. Ens parla dels beneficis d’aquesta habilitat per la vida.

Tal com esmenta l’article, “als nens els encanta divertir-se, i als pares ens és fàcil fer-los riure quan són bebès, però a mida que creixen i comencem a sentir la responsabilitat de la seva educació, a poc a poc podem allunyar-nos de les expressions diàries d’alegria amb les que ens dirigíem a ells quan eren petits.” 

És important poder compartir amb els nostres infants moments distesos i divertits, que els ajudin a poder veure les coses des de molts punts de vista, a ser més espontanis, a comprendre altres maneres de comunicar-se i a veure més enllà de la superfície de les coses.

Cal poder gaudir dels moments lúdics del dia a dia i viure aquests moments fa dels nens persones més felices i optimistes, amb una major autoestima i amb millors estratègies per gestionar les diferències.

 

 

“La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”

Richard Davidson, doctor en Neuropsicologia i investigador en neurociència afectiva ha centrat la seva investigació en les bases neuronals de l’emoció i els mètodes per promoure el floriment humà.

Els seus estudis i els seus resultats ens porten a parlar de manera rigorosa i científica sobre l’amabilitat i la compasió, com dos valors, que alhora esdevenen eines valuoses per millorar la nostra vida, les nostres relacions i, sobretot, el benestar propi.

És una bona notícia sentir dir al Dr Richardson que l’amabilitat i la compassió, potser mal enteses en altres èpoques, són valors que ens beneficien a tots i que els podem entrenar, per tant, podem educar els nostres infants perquè els incorporin. I encara afegeix que l’amabilitat i la cooperació són innates ens els éssers humans.

No deixa de ser sorprenent que algú que és professor de Psicologia i Psiquiatria hagi dedicat  els seus esforços investigadors a aspectes com l’amabilitat i la compassió en lloc de dedicar-los a altres aspectes que ens poden semblar més necessaris, com l’estrés, la depressió i altres afeccions mentals.

Saber que hi ha algú que està estudiant o intentant demostrar que la base de la salut mental és ser amables…, i que qui ho diu és una de les cent persones més influents (segons la revista TIME) ens porta a pensar que hi ha una corrent constructiva al món que vol revaloritzar la confiança en els éssers humans i els seus potencials.

O, potser som massa optimistes?

Us recomanem llegir l’article enllaçat de La Contra de La Vanguardia del dilluns, 27 de març amb el títol “La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”

SENSE VINCLES, APRENEM?

f02c8be2c7f6ea0a30112de9758b8212Aquest és el títol d’un article de la Teresa Terrades, professora de secundària i coach educativa, que va aparèixer al Diari de l’educació del 7-2-17.

Si voleu saber  la seva resposta a aquesta pregunta no deixeu de llegir-lo a: http://diarieducacio.cat/sense-vincles-aprenem/

Saved from cop-cv.org

LES PERSONES AMB TDAH TENEN EL CERVELL DIFERENT

Que les investigacions ens donin informació que ens ajudi a comprendre millor les diferències sempre és una bona notícia! Però ens qüestionem si la comprensió de les diferències ha de dependre de dades científiques que les avalin.

Dins l’entorn escolar pot ser  fàcil de comprendre que no li demanem el mateix a un alumne que porta una cama enguixada, que a un altre que no l’hi porta. Pot ser més o menys fàcil de comprendre que donem més temps a alguns alumnes que presentin la necessitat d’anar a un ritme més lent. Però que s’ofereixi a un alumne que necessita moure’s la possibilitat de sortir de l’aula, d’anar a un determinat espai o pactar per facilitar l’aprenentatge, quan, a més, pot ser un alumne que, com que es mou més, distorsiona, fa interrupcions…, com si això fos un premi, això sol ser més complicat de comprendre.

I és que partim de la base que som iguals! I “si jo m’esforço, que ell o ella s’esforci!!!” Però tots som diferents i tenim necessitats en consonància a aquestes diferències.

La societat en que vivim tolera malament allò que és difícil de justificar. Necessitem un “comprovant” que ens “permeti” ser comprensius. I si els estudis científics ens ajuden, benvinguts tots els estudis!!!

Mentrestant, nosaltres, seguirem treballant perquè siguem capaços de comprendre que la diversitat és riquesa i que la inclusió és la manera de conviure que va bé a tothom!

josep-corbellaL’article de La Vanguardia del 16-2-17, signat per Josep Corbella ens explica els darrers avenços en l’estudi del cervell de persones diagnosticades amb TDAH, que s’han publicat a la revista The Lancet Psychiatry i que compartim aquí amb vosaltres: Les persones amb TDAH tenen el cervell diferent.

PARES I MESTRES CARREGUEM ALS NENS LES NOSTRES MANCANCES EMOCIONALS

eva-bachLlegim en el diari Catorze14, del 16 de febrer de 2017, una entrevista realitzada per la Gemma Ventura, feta a l’Eva Bach, que pensem val molt la pena compartir.
Ens sembla extraordinària la manera amb la que l’Eva Bach expressa la importància que té la salut emocional en l’educació dels nens i nenes; ho deixa ben clar quan diu “necessitem tallers de reparació d’adults”.
Evidentment, quan decideixes ser mare o pare, o quan vols dedicar la teva vida professional al món de l’educació, ningú et fa passar cap prova de salut emocional, ni cap prova per validar els recursos emocionals que tens per avalar que ja estàs a punt per encarar els conflictes que segur et trobaràs i als que t’hauràs d’enfrontar.
Però mai és tard per anar prenent consciència. Ens sembla una aportació excel·lent, aquesta entrevista, per reflexionar i per donar suport a possibles accions.
Esperem que us agradi: «Pares i mestres carreguem als nens les nostres mancances emocionals»

Per què evitar dir “Molt bé” als nens i què dir-los en lloc d’això

fotodoFa uns dies va caure a les nostres mans un article d’opinió escrit per Rosa Fuentes en el que fa referència als elogis i reforços que diem als nostres menuts.

En el seu article fa referència als estudis de Carol Dweck sobre la Mentalitat de Desenvolupament. Aquesta autora ha fet un estudi sobre com afecta l’elogi al desenvolupament dels infants.

A partir d’un experiment, va poder concloure que els infants que intentaven mantenir la imatge que d’interlocutor tenia d’ells.

Així, a aquells infants que se’ls havia reforçat de manera que se’ls percebia com a molt intel·ligents, evitaven les tasques més difícils per tal de no semblar “tontos” i evitaven l’error, ja que el veien com a quelcom negatiu.

En canvi, si pensaven que s’havia endut la impressió de que era molt treballador, intentaven mantenir aquesta imatge esforçant-se més i escollint tasques que suposaven més temps tot i ser més difícils.

Però no n’hi ha prou en reforçar als infants quan s’esforcen molt. Si reforcem l’esforç de manera buida, sense que tingui sentit, acabaran donant el mateix resultat que els elogis a la intel·ligència.

A l’article de Rosa Fuentes s’explica, a més, què és l’elogi evaluatiu, l’alabança descriptiva i es fan suggerències d’allò més detallades per utilitzar aquest recurs per fomentar l’esforç i l’autoimatge de treballador en els nostres infants.

La hiperpaternitat a debat

3rosa-750x400“Si vostè s’identifica com a pare o mare hiperprotector, pari el carro, perquè no està ajudant el seu fill”. Així comença l’article aparegut a l’ara.cat el 30/12/2016 amb el títol “Més porucs i més insegurs: així són els fills protegits en excés”. En ell podreu trobar l’análisi feta per l’ Álvaro Bilbao, neuropsicòleg, i en Ferran Salmurri, psicòleg clínic, sobre aquest tipus de criança i les conseqüències que pot comportar. El podreu trobar en el següent link: http://www.ara.cat/dossier/Mes-porucs-insegurs-protegits-exces_0_1715228518.html

El País digital, el 13 de gener de 2017, també publica una entrevista feta a José Antonio Luengo, psicòleg educatiu, sobre el mateix tema: “La hiperpaternidad acaba generando adolescentes con muchos miedos”. El podeu llegir a: http://elpais.com/elpais/2017/01/12/mamas_papas/1484215479_924583.html

En any abans,  la revista Faros ja se’n feia ressò d’aquest fet i publicava un article on parlava de “Les conseqüències de sobreprotegir els fills” i donava 10 consells per educar els fills sense sobreprotegir-los . El podeu trobar a: http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/consequencies-sobreprotegir-fills