PARES I MESTRES CARREGUEM ALS NENS LES NOSTRES MANCANCES EMOCIONALS

eva-bachLlegim en el diari Catorze14, del 16 de febrer de 2017, una entrevista realitzada per la Gemma Ventura, feta a l’Eva Bach, que pensem val molt la pena compartir.
Ens sembla extraordinària la manera amb la que l’Eva Bach expressa la importància que té la salut emocional en l’educació dels nens i nenes; ho deixa ben clar quan diu “necessitem tallers de reparació d’adults”.
Evidentment, quan decideixes ser mare o pare, o quan vols dedicar la teva vida professional al món de l’educació, ningú et fa passar cap prova de salut emocional, ni cap prova per validar els recursos emocionals que tens per avalar que ja estàs a punt per encarar els conflictes que segur et trobaràs i als que t’hauràs d’enfrontar.
Però mai és tard per anar prenent consciència. Ens sembla una aportació excel·lent, aquesta entrevista, per reflexionar i per donar suport a possibles accions.
Esperem que us agradi: «Pares i mestres carreguem als nens les nostres mancances emocionals»

Per què evitar dir “Molt bé” als nens i què dir-los en lloc d’això

fotodoFa uns dies va caure a les nostres mans un article d’opinió escrit per Rosa Fuentes en el que fa referència als elogis i reforços que diem als nostres menuts.

En el seu article fa referència als estudis de Carol Dweck sobre la Mentalitat de Desenvolupament. Aquesta autora ha fet un estudi sobre com afecta l’elogi al desenvolupament dels infants.

A partir d’un experiment, va poder concloure que els infants que intentaven mantenir la imatge que d’interlocutor tenia d’ells.

Així, a aquells infants que se’ls havia reforçat de manera que se’ls percebia com a molt intel·ligents, evitaven les tasques més difícils per tal de no semblar “tontos” i evitaven l’error, ja que el veien com a quelcom negatiu.

En canvi, si pensaven que s’havia endut la impressió de que era molt treballador, intentaven mantenir aquesta imatge esforçant-se més i escollint tasques que suposaven més temps tot i ser més difícils.

Però no n’hi ha prou en reforçar als infants quan s’esforcen molt. Si reforcem l’esforç de manera buida, sense que tingui sentit, acabaran donant el mateix resultat que els elogis a la intel·ligència.

A l’article de Rosa Fuentes s’explica, a més, què és l’elogi evaluatiu, l’alabança descriptiva i es fan suggerències d’allò més detallades per utilitzar aquest recurs per fomentar l’esforç i l’autoimatge de treballador en els nostres infants.

La hiperpaternitat a debat

3rosa-750x400“Si vostè s’identifica com a pare o mare hiperprotector, pari el carro, perquè no està ajudant el seu fill”. Així comença l’article aparegut a l’ara.cat el 30/12/2016 amb el títol “Més porucs i més insegurs: així són els fills protegits en excés”. En ell podreu trobar l’análisi feta per l’ Álvaro Bilbao, neuropsicòleg, i en Ferran Salmurri, psicòleg clínic, sobre aquest tipus de criança i les conseqüències que pot comportar. El podreu trobar en el següent link: http://www.ara.cat/dossier/Mes-porucs-insegurs-protegits-exces_0_1715228518.html

El País digital, el 13 de gener de 2017, també publica una entrevista feta a José Antonio Luengo, psicòleg educatiu, sobre el mateix tema: “La hiperpaternidad acaba generando adolescentes con muchos miedos”. El podeu llegir a: http://elpais.com/elpais/2017/01/12/mamas_papas/1484215479_924583.html

En any abans,  la revista Faros ja se’n feia ressò d’aquest fet i publicava un article on parlava de “Les conseqüències de sobreprotegir els fills” i donava 10 consells per educar els fills sense sobreprotegir-los . El podeu trobar a: http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/consequencies-sobreprotegir-fills

HEM DE SER AFECTUOSAMENT FERMS

El 10’d’octubre passat es va commemorar el Dia de la Salut Mental.En una entrevista que se li va fer a en Claudi Camps, psiquiatra del camp hospitalari de Salt, Camps deia, entre d’altres coses que l’educació emocional s’hauria de generalitzar i estendre’s en tots els ambients.


Hem passat d’un estil de criança molt autoritari i rígid a una permissivitat extrema que provoca una manca de contenció emocional i de cerca de límits. No hi ha tolerància a la frustració, hi ha un descontrol d’impulsos i això genera un tipus de relació que acaba perjudicant les persones.

Uns determinats estils de criança dels nens són un factor protector potentíssim enfront del desenvolupament de trastorns mentals.

Camps diu que el que cal fer és treballar l’entorn familiar i educatiu i que professionals especialitzats en infantojuvenil dediquin part de l’activitat assistencial a parlar amb els pares per orientar-los sobre com ser afectuosament ferms amb els fills.

Podeu llegir l’article en el següent enllaç.

I A CASA QUÈ PODEM FER?

Sovint a les converses i entrevistes entre família i escola sorgeix la pregunta de “i a casa què podem fer?”.deures
Estem d’acord amb que és essencial que la família i l’escola anem a la una en les línies educatives que seguim i en les idees educatives que guien les nostres accions. També és cert que un espai i l’altre tenen funcions diferents i complementàries per l’educació dels nens i nenes en el seu procés de formació personal.
Justament el darrer 13 de setembre, la Vanguardia publicava un article (“Així no aprenen“) on es posen com exemple actituds que els pares i mares adopten amb la millor intenció, que no sempre condueixen cap al resultat esperat.
Ens ha semblat oportú compartir-lo amb vosaltres a fi de poder-hi reflexionar.

SILENCI… Sssssst!!!

Sembla lògic que el soroll pot ser molest, ens pot prendre tranquil·litat,  ens pot distreure… Però el silenci absolut també pot arribar a ser molest! 

Com en moltes altres ocasions sembla que trobar el terme mig seria el més desitjable per tenir una vida sana.

Hem trobat un article que ens ha semblat interessant a la revista Buena Vida (número 27) de El País d’aquest setembre, signat per Ana G. Moreno, que en fa una extensa revisió sota el títol: Ni la mejor canción del mundo puede igualar el poder del silencio.

Esperem que el gaudiu!

“SI AUGMENTES LA CONSCIÈNCIA, ELS CANVIS A LA TEVA VIDA VÉNEN SOLS”

imageJon Kabat-Zinn, biòleg molecular, és qui ha promogut el “mindfulness” a occident.
La Imma Sanchís l’entrevista a la Contra de La Vanguàrdia del passat dissabte 11 de juny.
Al 1979, Jon Kabat-Zinn, va crear el Centre de Mindfulness a la Facultat de Medecina de la Universitat de Massachussets per tractar casos i problemes clínics que no responien als tractaments convencionals. Des d’aleshores fins avui dia no ha parat d’investigar i de comprovar els resultats beneficiosos d’aquesta tècnica, aparentment simple, que es basa en prendre consciència del moment present, i que a través d’una exercitació continuada  de presa de consciència et porta a viure amb plenitud i major benestar. Ell explica que es lleva a les quatre de la matinada cada dia, des de fa més de quaranta anys, per dedicar una hora a la meditació i una altra a la pràctica del ioga. També destaca a l’entrevista la vessant terapèutica del mindfulness, com a complement d’altres tractaments o per si sola.

Si llegim aquest Article podrem saber alguna cosa més del mindfulness, del seu promotor a occident i ens permetrà entendre una mica millor com arriba aquesta tècnica de meditació oriental per prendre consciència a casa nostra.

CRÉIXER SENSE COMPLEXES

Recentment s’ha pogut veure per les xarxes un d’aquells vídeos que remouen la consciencia dels adults i que ens fan preguntar sobre els estereotips i l’autoconfiança.

En aquest vídeo es veu clarament com els nens i nenes tenen una percepció sobre ells mateixos molt més acceptada que els adults i és en aquest punt on cal reflexionar sobre com ajudar-los a mantenir al màxim aquesta seguretat en ells mateixos.

En un article de la web de “Faros” de l’Hospital de Sant Joan de Déu podem trobar un article molt interessant que parla de les “claus perquè els teus fills creixin sense complexes”. En aquest article es donen estratègies per fomentar l’autoestima, reforçar els vincles familiars i es parla de la importància de ser tolerants i respectuosos amb la diversitat.

També es suggereix un enllaç de El Mundo on es poden trobar “què fer si els nens tenen complexes”, on s’esmenten les senyals d’alarma que cal tenir presents així com l’actitud dels pares davant els complexes de l’infant.

En un altre article de l’ABC també podem trobar “Pautes per ajudar als fills a superar els seus complexes” com un decàleg de recursos quan ens trobem davant d’un fill/a en aquesta situació.

 

BUSQUES PROBLEMES O PREFEREIXES TROBAR SOLUCIONS?

imageEl diumenge 5 d’abril del 2015, va sortir publicat a El País semanal un article escrit per Raimon Samsó que ens fa pensar en com ens enfrontem a les situacions difícils o conflictives. Està clar que en el dia a dia ens trobem en moments que ens són desagradables, que no podem evitar i que ens fan sentir malament. La resolució d’aquest conflictes quotidians deprendrà molt de com ens hi predisposem, de quina sigui la nostra actitud. La bona notícia és que, si volem, podem aprendre quina és l’actitud que millors resultats dóna i que disposarem de múltiples ocasions per practicar-la. O, si no volem, almenys podrem adonar-nos si som dels que busquem problemes o dels que trobem solucions!

Els deures, dels alumnes o dels pares? 

Recentment han estat moltes les reflexions sobre els deures, la seva incidència en els resultats acadèmics, el tipus de deures que s’han de posar, etc.

La Vanguardia va publicar  l’any passat un interessant article en relació a la necessitat de que siguin els nens qui facin els deures i no els pares. D’igual manera no descuida que hi hagi casos específics que requerixin d’aquesta ajuda, però que en la major part dels casos han de ser els propis alumnes els qui resolguin les tasques que se’ls posen per realitzar a casa.

Certament cal ser consicents dels diferdeuresents objectius que hi pot haver darrere l’encarrec de determinades feines a casa. Algunes d’elles poden ser de consolidació i busquen millorar l’autonomia i responsabilitat de l’alumne. Altres potser poden requerir de més ajuda si es tracta de projectes més oberts d’investigació per fomentar els interessos particulars de cada criatura. Amb tot, ells han de ser els protagonistes de la tasca i els adults hem de procurar mesurar i guiar la seva cerca, la comprensió del que llegeixen i acompanyar-los perquè puguin organitzar les seves idees d’una forma que comprenguin i tingui sentit. Només si han fet una tasca per ells mateixos, si se’n senten autors, la poden mostrar i defensar amb seguretat, orgull i coneixement del que expliquen.

També cal considerar que algunes de les tasques que puguin fer els alumnes a casa puguin ser de caire més creatiu. És important deixar que els nens i nenes puguin explorar aquesta vessant d’ells mateixos. Posar al seu abast tècniques, materials o propostes diverses els pot ajudar a obrir els seus horitzons i les possibilitats que maneguen, però sobretot cal donar-los un temps previ per a la pròpia reflexió i presa de decisions. Ells han de tenir la seva primera idea abans de proposar idees que devaluen les seves pròpies.

Un cop més, família i escola hem de posar-nos junts en el rol de mediadors, d’acompanyants en el procés d’aprenentatge dels infants. Els mestres hem de poder concretar de forma clara quines tasques s’encarreguen a casa i amb quin objectiu i les famílies de maximitzar l’autonomia del seu fill/a per aconseguir posar en marxa totes les seves potencialitats. No és el paper més senzill per als adults, però sovint és el que més necessiten.