Educar el sentit de l’humor

Faros ha tret un nou butlletí aquesta setmana amb articles que de nou ens criden molt l’atenció sota el títol “com fer dels nostres fills millors persones?

Un d’ells parla de la importància que té riure per les nostres vides, així com de poder-los ensenyar als nostres fills a tenir sentit de l’humor. Ens parla dels beneficis d’aquesta habilitat per la vida.

Tal com esmenta l’article, “als nens els encanta divertir-se, i als pares ens és fàcil fer-los riure quan són bebès, però a mida que creixen i comencem a sentir la responsabilitat de la seva educació, a poc a poc podem allunyar-nos de les expressions diàries d’alegria amb les que ens dirigíem a ells quan eren petits.” 

És important poder compartir amb els nostres infants moments distesos i divertits, que els ajudin a poder veure les coses des de molts punts de vista, a ser més espontanis, a comprendre altres maneres de comunicar-se i a veure més enllà de la superfície de les coses.

Cal poder gaudir dels moments lúdics del dia a dia i viure aquests moments fa dels nens persones més felices i optimistes, amb una major autoestima i amb millors estratègies per gestionar les diferències.

 

 

Anuncis

“La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”

Richard Davidson, doctor en Neuropsicologia i investigador en neurociència afectiva ha centrat la seva investigació en les bases neuronals de l’emoció i els mètodes per promoure el floriment humà.

Els seus estudis i els seus resultats ens porten a parlar de manera rigorosa i científica sobre l’amabilitat i la compasió, com dos valors, que alhora esdevenen eines valuoses per millorar la nostra vida, les nostres relacions i, sobretot, el benestar propi.

És una bona notícia sentir dir al Dr Richardson que l’amabilitat i la compassió, potser mal enteses en altres èpoques, són valors que ens beneficien a tots i que els podem entrenar, per tant, podem educar els nostres infants perquè els incorporin. I encara afegeix que l’amabilitat i la cooperació són innates ens els éssers humans.

No deixa de ser sorprenent que algú que és professor de Psicologia i Psiquiatria hagi dedicat  els seus esforços investigadors a aspectes com l’amabilitat i la compassió en lloc de dedicar-los a altres aspectes que ens poden semblar més necessaris, com l’estrés, la depressió i altres afeccions mentals.

Saber que hi ha algú que està estudiant o intentant demostrar que la base de la salut mental és ser amables…, i que qui ho diu és una de les cent persones més influents (segons la revista TIME) ens porta a pensar que hi ha una corrent constructiva al món que vol revaloritzar la confiança en els éssers humans i els seus potencials.

O, potser som massa optimistes?

Us recomanem llegir l’article enllaçat de La Contra de La Vanguardia del dilluns, 27 de març amb el títol “La base d’un cervell sa és la bondat, i es pot entrenar”

SENSE VINCLES, APRENEM?

f02c8be2c7f6ea0a30112de9758b8212Aquest és el títol d’un article de la Teresa Terrades, professora de secundària i coach educativa, que va aparèixer al Diari de l’educació del 7-2-17.

Si voleu saber  la seva resposta a aquesta pregunta no deixeu de llegir-lo a: http://diarieducacio.cat/sense-vincles-aprenem/

Saved from cop-cv.org

LES PERSONES AMB TDAH TENEN EL CERVELL DIFERENT

Que les investigacions ens donin informació que ens ajudi a comprendre millor les diferències sempre és una bona notícia! Però ens qüestionem si la comprensió de les diferències ha de dependre de dades científiques que les avalin.

Dins l’entorn escolar pot ser  fàcil de comprendre que no li demanem el mateix a un alumne que porta una cama enguixada, que a un altre que no l’hi porta. Pot ser més o menys fàcil de comprendre que donem més temps a alguns alumnes que presentin la necessitat d’anar a un ritme més lent. Però que s’ofereixi a un alumne que necessita moure’s la possibilitat de sortir de l’aula, d’anar a un determinat espai o pactar per facilitar l’aprenentatge, quan, a més, pot ser un alumne que, com que es mou més, distorsiona, fa interrupcions…, com si això fos un premi, això sol ser més complicat de comprendre.

I és que partim de la base que som iguals! I “si jo m’esforço, que ell o ella s’esforci!!!” Però tots som diferents i tenim necessitats en consonància a aquestes diferències.

La societat en que vivim tolera malament allò que és difícil de justificar. Necessitem un “comprovant” que ens “permeti” ser comprensius. I si els estudis científics ens ajuden, benvinguts tots els estudis!!!

Mentrestant, nosaltres, seguirem treballant perquè siguem capaços de comprendre que la diversitat és riquesa i que la inclusió és la manera de conviure que va bé a tothom!

josep-corbellaL’article de La Vanguardia del 16-2-17, signat per Josep Corbella ens explica els darrers avenços en l’estudi del cervell de persones diagnosticades amb TDAH, que s’han publicat a la revista The Lancet Psychiatry i que compartim aquí amb vosaltres: Les persones amb TDAH tenen el cervell diferent.

PARES I MESTRES CARREGUEM ALS NENS LES NOSTRES MANCANCES EMOCIONALS

eva-bachLlegim en el diari Catorze14, del 16 de febrer de 2017, una entrevista realitzada per la Gemma Ventura, feta a l’Eva Bach, que pensem val molt la pena compartir.
Ens sembla extraordinària la manera amb la que l’Eva Bach expressa la importància que té la salut emocional en l’educació dels nens i nenes; ho deixa ben clar quan diu “necessitem tallers de reparació d’adults”.
Evidentment, quan decideixes ser mare o pare, o quan vols dedicar la teva vida professional al món de l’educació, ningú et fa passar cap prova de salut emocional, ni cap prova per validar els recursos emocionals que tens per avalar que ja estàs a punt per encarar els conflictes que segur et trobaràs i als que t’hauràs d’enfrontar.
Però mai és tard per anar prenent consciència. Ens sembla una aportació excel·lent, aquesta entrevista, per reflexionar i per donar suport a possibles accions.
Esperem que us agradi: «Pares i mestres carreguem als nens les nostres mancances emocionals»

Per què evitar dir “Molt bé” als nens i què dir-los en lloc d’això

fotodoFa uns dies va caure a les nostres mans un article d’opinió escrit per Rosa Fuentes en el que fa referència als elogis i reforços que diem als nostres menuts.

En el seu article fa referència als estudis de Carol Dweck sobre la Mentalitat de Desenvolupament. Aquesta autora ha fet un estudi sobre com afecta l’elogi al desenvolupament dels infants.

A partir d’un experiment, va poder concloure que els infants que intentaven mantenir la imatge que d’interlocutor tenia d’ells.

Així, a aquells infants que se’ls havia reforçat de manera que se’ls percebia com a molt intel·ligents, evitaven les tasques més difícils per tal de no semblar “tontos” i evitaven l’error, ja que el veien com a quelcom negatiu.

En canvi, si pensaven que s’havia endut la impressió de que era molt treballador, intentaven mantenir aquesta imatge esforçant-se més i escollint tasques que suposaven més temps tot i ser més difícils.

Però no n’hi ha prou en reforçar als infants quan s’esforcen molt. Si reforcem l’esforç de manera buida, sense que tingui sentit, acabaran donant el mateix resultat que els elogis a la intel·ligència.

A l’article de Rosa Fuentes s’explica, a més, què és l’elogi evaluatiu, l’alabança descriptiva i es fan suggerències d’allò més detallades per utilitzar aquest recurs per fomentar l’esforç i l’autoimatge de treballador en els nostres infants.

La hiperpaternitat a debat

3rosa-750x400“Si vostè s’identifica com a pare o mare hiperprotector, pari el carro, perquè no està ajudant el seu fill”. Així comença l’article aparegut a l’ara.cat el 30/12/2016 amb el títol “Més porucs i més insegurs: així són els fills protegits en excés”. En ell podreu trobar l’análisi feta per l’ Álvaro Bilbao, neuropsicòleg, i en Ferran Salmurri, psicòleg clínic, sobre aquest tipus de criança i les conseqüències que pot comportar. El podreu trobar en el següent link: http://www.ara.cat/dossier/Mes-porucs-insegurs-protegits-exces_0_1715228518.html

El País digital, el 13 de gener de 2017, també publica una entrevista feta a José Antonio Luengo, psicòleg educatiu, sobre el mateix tema: “La hiperpaternidad acaba generando adolescentes con muchos miedos”. El podeu llegir a: http://elpais.com/elpais/2017/01/12/mamas_papas/1484215479_924583.html

En any abans,  la revista Faros ja se’n feia ressò d’aquest fet i publicava un article on parlava de “Les conseqüències de sobreprotegir els fills” i donava 10 consells per educar els fills sense sobreprotegir-los . El podeu trobar a: http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/consequencies-sobreprotegir-fills

HEM DE SER AFECTUOSAMENT FERMS

El 10’d’octubre passat es va commemorar el Dia de la Salut Mental.En una entrevista que se li va fer a en Claudi Camps, psiquiatra del camp hospitalari de Salt, Camps deia, entre d’altres coses que l’educació emocional s’hauria de generalitzar i estendre’s en tots els ambients.


Hem passat d’un estil de criança molt autoritari i rígid a una permissivitat extrema que provoca una manca de contenció emocional i de cerca de límits. No hi ha tolerància a la frustració, hi ha un descontrol d’impulsos i això genera un tipus de relació que acaba perjudicant les persones.

Uns determinats estils de criança dels nens són un factor protector potentíssim enfront del desenvolupament de trastorns mentals.

Camps diu que el que cal fer és treballar l’entorn familiar i educatiu i que professionals especialitzats en infantojuvenil dediquin part de l’activitat assistencial a parlar amb els pares per orientar-los sobre com ser afectuosament ferms amb els fills.

Podeu llegir l’article en el següent enllaç.

I A CASA QUÈ PODEM FER?

Sovint a les converses i entrevistes entre família i escola sorgeix la pregunta de “i a casa què podem fer?”.deures
Estem d’acord amb que és essencial que la família i l’escola anem a la una en les línies educatives que seguim i en les idees educatives que guien les nostres accions. També és cert que un espai i l’altre tenen funcions diferents i complementàries per l’educació dels nens i nenes en el seu procés de formació personal.
Justament el darrer 13 de setembre, la Vanguardia publicava un article (“Així no aprenen“) on es posen com exemple actituds que els pares i mares adopten amb la millor intenció, que no sempre condueixen cap al resultat esperat.
Ens ha semblat oportú compartir-lo amb vosaltres a fi de poder-hi reflexionar.

SILENCI… Sssssst!!!

Sembla lògic que el soroll pot ser molest, ens pot prendre tranquil·litat,  ens pot distreure… Però el silenci absolut també pot arribar a ser molest! 

Com en moltes altres ocasions sembla que trobar el terme mig seria el més desitjable per tenir una vida sana.

Hem trobat un article que ens ha semblat interessant a la revista Buena Vida (número 27) de El País d’aquest setembre, signat per Ana G. Moreno, que en fa una extensa revisió sota el títol: Ni la mejor canción del mundo puede igualar el poder del silencio.

Esperem que el gaudiu!